En el sistema en el qual ens toca viure —una societat afeblida pels mecanismes de producció, explotació i control—, la vida quotidiana s’ha transformat en una cursa massiva de solitaris sense destinació. N’és una demostració la proliferació de mers consumidors atomitzats sense possibilitats d’expressió creativa, de creació de noves expressions, d’emancipació en definitiva.
Davant d’aquesta pèrdua de densitat del teixit social i d’aquest aïllament i deshumanització de les consciències individuals, que es troben empresonades en un laberint d’imatges i artefactes monopolístics, és urgent potenciar espais dinàmics d’encontre en els quals es generin noves expressions, subjectivitzacions autònomes, a partir de la creació de vincles de companyonia i del restabliment del valor comunitari d’interessos i projectes.
Cap àmbit hauria de quedar exclòs d’aquesta orientació. En el terreny de les arts caldria anar cap a nous tipus de creació populars, populars en el sentit de ser fruit d’una gestació col·lectiva i/o dialògica, interfecundant, sempre oberta i en procés.
