No sabria dir-te exactament què era el que em va empènyer a fer-ho, però vaig néixer, si, i sense demanar res a canvi, crec. Simplement, estava allà, obrint els meus pulmons a la saliva mundial. D’això fa poc més d’una desena de milers de dies i un crit. Podria dir que des de llavors m’he deixat portar cap a aquest moment, cap a tu. De fet, tot el què fem és així, no? Sempre ha estat així, sempre ens deixem portar, cap a aquest moment, no? Tu creus que inventem alguna cosa? Possiblement estiguis aquí, llegint aquest text i que jo no hagi existit mai. Llavors tu qui ets? Som al principi d’incertesa i et puc asegurar que tot allò que hem fet són expressions que han passat a l’ombra del present, convertit ja en mite. Enllà de la finestra i més enllà. Tota la història plegada en una paraula, entre les seves lletres, en l’espai neutre de la base. Enllà de la finestra i més enllà. Sents la remor d’una plaça en la teva mirada. Així em sento a mi mateix. Parlar de mi és parlar de tu. I allò què sents, ara mateix, em significa. Jo sóc tu. Com un arbre desfullat que mira enrera per rebre la tardor.
Sovint veig en la ficció l’única realitat posible, és cert. Però què és sinó una imatge fixa en el temps, la vida? Un camí que és individual, diuen, però que nosaltres hem decidit fer plegats. La vida només és una. La veritat només és una. L’últim escull, després d’abolir el món, serà amb la poesia. Alliberats de la poesia caminarem convertits en l’horitzó d’una mirada. I tu ara escrius i jo llegeixo, clar.
També hi crec en això, si, en la imatge recíproca del no res. Aquest text és allò que ens uneix, no som altra cosa que el mateix. Sentim-nos.
