El títol del meu taller és “L’atzar i el sentit”. Sembla un títol una mica rebuscat i que, a més, no aclareix gaire allò que farem durant el temps que durarà l’activitat. Respon al meu interès per investigar què entenen quan parlem d’atzar.
Llançar un dau a l’aire i esperar que caigui: el resultat és atzaròs. Però, si bé l’atzar és un resultat no determinat per cap causa, em sembla que el número que surtirà a la tirada de daus no serà en cap cas atzaròs.
Una sèrie de causes concretes com la constitució del propi dau, la força i el moviment de la nostra ma, les condicions metereològiques, la distància del terra, la seva pròpia accidentalitat, són causes que, totes juntes, fan que passi allò que ha de passar: que surti un número concret i només aquest número.
Tots els esdeveniments de la nostra vida no són atzarosos, sinó que estàn determinats per infinites causes que participen i que s’ajunten en l’aparició d’un determinat efecte.
És molt coneguda la imatge del dimoni de Laplace. Un personatge inventat per aquest físic que coneixia totes les infinites causes que es podrien a la totalitat del univers en un moment donat. La conseqüència d’aquesta saviesa enorme, a part del lògic mal de cap, era la possibilitat de saber què és el que passaria en el següent moment.
Nosaltres, pobres mortals, no tenim tots aquests coneixements i per tant, moltes vegades, a diversos fenòmens que ens semblen capritxosos o casuals, els bategem amb la imatge de l’atzar. D’aquesta manera i de forma paradoxal, donem sentit des del sensesentit. La lògica i l’acceptació dels esdeveniments es basa en la il·logica predisposició a acceptar l’atzar com quelcom que té sentit.
