Les ciutats eren considerades tradicionalment el lloc on es trobaven i s’entreteixien els grups socials i els individus, un espai de socialització, d’aprenentatge, d’identificació. Però, a hores d’ara, hi ha altres espais físics o virtuals —de circulació, de comunicació, de consum, d’esbarjo…— sense identitat, sense memòria; són els no-llocs, teranyines freqüentades de forma majoritària per individus solitaris i silenciosos.
En aquests espais de trànsit, impersonals i saturats d’imatges, l’individu és sols un usuari, anònim car s’allibera si més no provisionalment, de la identitat social, de les filiacions. En són exemples paradigmatics l’aeroport —especialment la zona del duty free—, els grans centres comerials, i també, en la seva vessant més cruel i bàrbara, els camps de refugiats.
La proliferació d’imatges ( planificades per la ciència del màrqueting, i industrialment dissenyades i produïdes) acompanya indefectiblement els no llocs que més freqüentem nosaltres, habitants de les grans urbs. Un allau d’imatges que ens sol·liciten i ens fascinen. Aquí rau una bona part del perill, ens diu Marc Augé, dels no llocs. D’una banda, si interactuem constantment a través d’imatges —la pantalla de l’ordinador, del caixer, del mòbil…—, no pot passar que perdem la capacitat de relacionar-nos cara a cara amb els altres? Aleshores viuríem en una mena de bombolla asèptica i narcisista que ens evitaria l’encontre amb l’altre, de manera que, a més a més, ens crearíem una identitat fictícia absolutament irreal. D’altra banda, aquest dispositiu imaginari objectiu, pot esterilitzar la imaginació i la creativitat de l’individu. Parafrasejant el lema «som lo que sembrem», gosaríem dir que «somniem l’imaginari que ens empassem». Si tot el que ens envolta és imaginari marca Disney —com si visquéssim en un immens parc temàtic—, tindrem somnis marca Disney.
Escriu Marc Augé: «Les orelles de Mickey són arreu, escoltant el món».
