Hi ha hagut un punt de coincidència entre el taller de Javier Gamboa (dissabte 26 de setembre) i el d’Alfons Freire (diumenge 27 de setembre): unir punts. M’explico: un dels projectes als quals es va referir Javier Gamboa, en la preparació de la part pràctica del seu taller, fou el d’un web en el qual hom hi podia penjar fotografies d’un mateix o d’amics i familiars, però en les quals es mostrés com s’havien unit les pigues corporals, de manera que formessin un dibuix (figuratiu o abstracte). Alfons Freire avui s’ha aixecat de taula de sobte i ha penjat un paper a la paret, i ha marcat uns punts aleatòriament, i ha convidat tot seguit a un dels participants que els unís amb línies, de tal manera que, com passa amb les constel·lacions, aquells esparsos punts adquirissin un sentit. Atzar i sentit. (L’itinerari és una de les estratègies d’emergència del sentit: com l’itinerari que fa la mà que uneix punts.)
Una altra de les estratègies d’aprofitament de l’atzar per generar sentit proposades per Alfons Freire ha estat l’ús d’imatges (majoritàriament publicitàries, és clar) de revistes, les quals s’havien de combinar fragmentàriament de forma més o menys aleatòria (no explicarem els detalls, no fos cas que Alfons Freire volgués repetir l’experiència en altres contextos). El xoc imprevist fa saltar guspires de sentit.
El cas és que a mi m’ha fet pensar en Cortázar, un virtuós en l’extracció de sentit dels encontres no planificats. Explicava l’escriptor en un documental com li agradava de mirar les diferents capes de cartells publicitaris, fragmentats i molt malmesos els més vells, als murs dels carrers de París i com tot caminant s’anava deixant endur meditativament per les evocacions que en resultaven. És un exemple d’apropiació creativa per part de l’usuari dels llocs i els no-llocs, afegint-hi una capa (potser fugaç) que els transforma en llocs-altres. En la proposta de Cortázar s’uneix de forma subversiva l’itinerari i l’atzar de les imatges publicitàries. El repte és que això generi quelcom que vagi més enllà de la «vivència personal i intransferible» (si és que acceptéssim que existeix aital fenomen): el que podríem anomenar una obra d’art, la qual, com sembla que apuntava Javier Gamboa al seu taller, vol propiciar una comunicació, sense que necessàriament hagi de ser l’esmentada obra d’art un objecte físic, material, durador.
Als intents del pensament lògic de reduir l’atzar a ignorància de les causes, hi contraposava Alfons Freire l’activitat artística. El joc és el que uneix atzar i sentit. L’art, doncs, ens permet jugar amb la multitud d’imatges amb què inevitablement topem, de manera que hi trobem un sentit: la qual cosa no vol dir necessàriament que hi identifiquem un missatge o que les sapiguem explicar… De manera, diria jo, que ens puguem fer el propi itinerari —un lloc-altre— enmig dels llocs i els no-llocs.
Josep Maria Casasús Rodó
(Membre de Gep21)
