Portem ja varios dies treballant dintre del projecte Quelcom. El ritme establert és fort i compaginar aquesta activitat amb les responsabilitats (cal fer servir aquesta paraula malgrat tot) i necessitats de temps de cadascun dels membres del grup és complicat. Malgrat això, jo crec que s’ha establert un dinàmica interna que està essent molt productiva. A la base dels descobriments i els camins que es van obrint, ens trobem la mirada oberta. O, més que una mirada (ja no volem caure en la preminència de la retina sobre els altres sentits tal com reclamava Duchamp, fa un segle!), hauriem de dir que manifestem una disposició perceptiva sense complexos per tal de rebre qualsevol tipus d’informació, guardar-la, procesar-la i retonar-la amb noves perspectives.
Es va creant un treball de sedimentació. Podriem tallar el conjunt i veure els diversos estrates d’aquest procès. En aquest sentit, més tars la documentació audiovisual pot ser molt interessant per adonar-nos del camí recorregut.
Es parla molt sovint de recorre un camí. Una metàfora lligada a que el propi desplaçament genera el camí i tal. Idees que, de tant escoltades, ja sonen una mica aburrides i evidents. Des del meu punt de vista, amb el grup Quelcom I hem fet un recorregut que no és una linea recta sinò més aviat un espiral ascendent o descendent.
Hem de recordar que l’espiral és la figura geomètrica que representa l’ordre i al mateix temps el canvi? L’ordre perquè podem descobrir a sota de la seva generació un algoritme no gaire complexe que el defineix. El canvi perquè aquest ordre no és estàtic. Va evolucionant a cada nova volta i va creant capes sempre noves que es recolzen en les anteriors.
Els espirals són corves amb un angle constant α entre el radi i el vector tangent (imatge). Si aquest angle és zero tenim que l’espiral es transformarà en una recta. Si l’angle és ±π/2, arribarem a un cercle. Aquesta seria la fòrmula dels procesos col·lectius. Zero és la manca de participació, i potser un sol lideratge. El producte final: una línea recta. Si, per altra banda tenim un grup molt actiu però homogeni estem a ±π/2, i llavors és la repetición eterna del mateix: el cercle sense principi ni fi.
Crec que de moment, Quelcom I dibuixa una espiral amb la destreça d’un nen petit, treient la llengua mentre fa el seu dibuix, absort del món.
Hi caldrà parlar de les escales com a no-llocs?
