El grup QUELCOM de processos de creació col·lectiva va encetar una discussió en torn al concepte de no-lloc. En un principi, ens va semblar a tots plegats molt potent i suggeridor. Marc Augé defineix el no-lloc com un espai atípic de trànsit i, per tant, mancat de vincles afectius o de memòria col·lectiva o individual. L’antropòleg exposa diversos exemples generals com aeroports, autopistes, centres comercials, parcs temàtics i altres espais de masses molt característics dels darrers quaranta anys.
Però la categoria de no-lloc no va superar la nostra crítica. Pensem que qualsevol espai en el moment que és viscut per una persona es converteix, gràcies a aquesta experiència, en un lloc. Per tant, els no-llocs serien simplement espais no viscuts. Dintre la societat humana qualsevol espai és inevitablement un lloc des del moment en que una mirada, una acció o un discurs el reconeix.
Una vegada descartada la categoria de no-lloc com a element inspirador de la nostra reflexió artística, vam valorar la possibilitat d’analitzar de quina manera les persones integren l’espai habitat en la seva vida quotidiana. Vam decidir investigar la mirada humana sobre els llocs, vam triar diverses places de la ciutat. El primer exercici que ens vam plantejar va ser el següent: usuaris de les places seleccionades (plaça Vella, Nova, de Ca n’Anglada, i Ricard Camí) havien de destacar una zona de l’indret que per ells tingués algun significat especial, i la fotografiar-la.
D’aquesta experiència vam recollir prop de 200 fotografies que es van imprimir i utilitzar per crear un panell-mapa fragmentat, format per parts significatives. Al mateix temps, es va recollir el so que generaven aquestes places per tal de fugir de la posició retiniana habitual i mostrar-les des d’una altra perspectiva sensorial.
Ens vam adonar que, en moltes ocasions, una part dels usuaris de les places es movia per l’indret seguint un traçat rutinari sense veure conscientment els espais que els envoltàvem; o escollien uns espais d’activitat concrets i en deixaven de banda altres. Aquesta capacitat d‘abstracció ens mostrava que l’ús dels espais es presenta com una evidència. És a a dir, com quelcom pre-vist i per tant no vist.
