A les places Vella, Nova, de Ca n’Anglada, i Ricard Camí ens vam adonar que, en moltes ocasions, una part dels usuaris es movia per l’indret seguint un traçat rutinari sense veure conscientment els espais que els envoltàvem; o escollien uns espais d’activitat concrets i en deixaven de banda altres. Aquesta capacitat d‘abstracció ens mostrava que l’ús dels espais es presenta com una evidència. És a a dir, com quelcom pre-vist i per tant no vist.

Ens vam preguntar de quina manera es podien trencar aquestes rutines per fer-les evidents, i vam valorar diferents intervencions del grup en l’espai públic; vam reflexionar sobre la manera de fer-ho i la conveniència d’actuar sobre els espais per, indirectament, alterar la conducta habitual dels individus o, d’altra banda, crear algun tipus de ficció que anés dirigida directament sobre els usuaris dels espais per aconseguir el canvi esmentat.

Vam fer una enumeració de possibles espais que consideràvem adients per portar a terme aquest experiment. De la totalitat de la llista, en vam triar diversos que tenien alguns trets en comú: uns es caracteritzaven per ser zones de pas o de trànsit com ponts, vies de comunicació o parades d’autobús, i d’altres eren espais amb una certa indefinició com els espais abandonats o el cel de la ciutat que ens suggeria una idea d’espai buit.

Aquesta valoració dels espais de trànsit ens va portar a considerar una idea de Fredric Jameson sobre els mapes cognitius: qualsevol persona genera un mapa personal de la seva rutina, que és difícil d‘alterar. De nou ens vam trobar amb l’evidència de la rutina i ens vam preguntar com es pot canviar. Diverses respostes reflexives ens van conduir cap a la possible existència d’espais que estarien més enllà de la rutina. Pensar en el espai buit que és el cel i/o els espais abandonats també ens encamina cap al descobriment d’una possible nova categoria d’espai que trencaria l’evidència perquè és quelcom de no previst.

Vam trobar un antecedent d’aquesta reflexió en passatge de la Fenomenologia de la percepció de Merleau-Ponty. “Mai visc completament en els espais antropològics, sempre estic lligat per les meves arrels a un espai natural i inhumà. Quan travesso la plaça de la Concorde i em crec completament pres de Paris, puc aturar la meva mirada en una pedra de la paret de les Tulleries: la Concorde desapareix, i no queda res més que aquesta pedra sense història; puc, fins i tot, perdre la mirada en aquesta superfície granulosa i groguenca; i ni tan sols i haurà pedra, no quedarà res més que un lloc de llum sobre una matèria indefinida.”

Aquest text exemplifica la manera com la mirada humana s’escapa del passeig rutinari i s’ancora en un indret aparentment invisible i anodí.