Ser conscient que la mirada humana s’escapa del passeig rutinari i s’ancora en un indret aparentment invisible i anodí ens va portar a una nova qüestió:

Pot existir un espai propi d’aquesta experiència?

Quines serien les característiques d’aquest espai?

• Construcció incoherent en la ciutat

• Llocs del desús, però que són dignes (incapacitat d’utilitzar-los); és digne que existeixin

• La traducció d’un projecte arquitectònic-urbanístic del plànol a l’espai real genera espais inoperants i afuncionals, (són fruit d’una mala administració de l’espai públic).

• Són espais residuals, no són llocs sinó espais, no reconeguts per ningú.

• Sense temps psicològic, al marge d’allò evident, etc.

Aquestes característiques ens portaven a una categoria ambigua però fructífera. I, casualment, vam descobrir un llibre de Marc Augé molt poc conegut: La ciutat residual (La ville résiduelle) de 1973. Recollim alguns dels seus fragments que parlen dels “espais orfes” (espaces orphelins).

“…l’espai orfe apareix sempre en l’execució de l’estructura arquitectònica, al fer-la lloc, és a dir, al convertir el plànol o la idea a la realitat tridimensional. Així és com la realitat genera elements imprevistos en la projecció en forma d’espais buits, dotats d’una dignitat i una impunitat exageradament invisibles, espais que mai van ser pensats amb una funció concreta i determinada, però que viuen entre nosaltres a recer del que considerem tots els llocs de la ciutat. Espais no concebuts però presents com a forma del buit en la densitat urbana.

Un espai orfe s’origina sense intencionalitat és una mena de provocació a la condensació material. Si la ciutat pretén ser ordenada i mesurada, l’espai orfe respon com una mena d’anticiutat vàcua, que pren la forma com a ombra del buit. Així és com la presència d’una amoralitat es propaga amenaçant en els racons més inusitats de l’acumulació de vida urbana. És la ciutat habitada per tot allò que no veiem (…)

Els espais orfes apareixen i desapareixen amb el temps, sense extingir-se com a element de configuració de la ciutat, però, donant a entendre que en la naturalesa de la ciutat hi ha una mena d’antimatèria invisible que ocupa tot allò que neix sense utilitat pròpia. (…)

D’aquests espais n’hi ha que són transitoris com, per exemple, l’espai que generen determinades portes al ser obertes. Alguns són especialment gelosos de ser vistos, sota el banc d’una plaça, altres es fan evidents amb una fugaç excreció d’orina. I molts d’ells simplement s’amaguen en el trànsit d’ ànimes inconscients al seu propi mapa vital a través de la ciutat.

El pas dels habitants converteix els espais orfes com a testimonis d’un moviment incessant, rutinari i repetitiu cap al no-res, el moviment propi al qual sembla que tendeix la ciutat del futur.”