Resum de les intervencions de Roser López i Alfons Freire a l’acte de cloenda / inici.

Els membres del grup de treball de Quelcom, iniciativa impulsada per Amics de les Arts, vam encetar la nostra acció creativa a partir d’una discussió a l’entorn del concepte de «no-llocs», definits per l’antropòleg Marc Augé com espais de trànsit (aeroports, autopistes, centres comercials, parcs temàtics…) mancats de vincles afectius i de memòria col·lectiva o individual. Tot i el caràcter seductor del concepte, vam arribar a la conclusió que qualsevol espai quan és viscut per una persona es converteix, gràcies a aquesta experiència, en un lloc. Els no-llocs, doncs, serien espais no viscuts; qualsevol indret és inevitablement un lloc quan una mirada, una acció o un discurs el reconeix. Per tant, la nostra reflexió es va orientar cap a l’espai viscut, per analitzar de quina manera les persones l’integren en la seva vida quotidiana, tot aproximant-nos a la mirada individual dels usuaris de diverses places de la ciutat.

Vam recollir fotografies, realitzades pels propis transeünts, per crear un panell-mapa fragmentari, format per parts significatives, que acompanyava el so que es genera a aquests llocs per tal de fugir de l’exclusivitat retiniana habitual i mostrar-los des d’una altra perspectiva sensorial. Aquesta experiència ens va permetre advertir que part dels usuaris es mou per l’indret seguint traçats rutinaris sense veure conscientment els espais que els envolten; o que escull unes zones d’activitat concretes deixant-ne d’altres de banda. Aquesta capacitat d‘abstracció ens mostrava que l’ús dels espais es presenta com una evidència; és a  dir, com quelcom pre-vist i per tant no vist.

Ens vam preguntar llavors quines intervencions en l’espai públic podien trencar aquestes rutines, i propiciar una alteració de la conducta dels usuaris, i vam  enumerar una sèrie d’espais adients per portar a terme aquestes experiències. La tria definitiva va caracteritzar aquest indrets com zones de trànsit (ponts, vies de comunicació, parades d’autobús…) o com zones indefinides, com els espais abandonats o el cel de la ciutat, que ens remeten a una tipologia concreta de buit.

Aquesta recerca ens va apropar una idea de Fredric Jameson sobre els mapes cognitius: qualsevol persona genera un mapa personal de la seva rutina, difícil d‘alterar. Els conceptes de «buit» i «abandonat» ens acabaren d’adreçar cap al descobriment d’una nova categoria d’espai que suposadament trenca l’evidència perquè esdevé quelcom no previst. D’aquesta manera, vam arribar a la definició d’una possible nova categoria: els «espais orfes».

L’espai orfe és aquell que és fruit de la incoherència: la traducció d’un projecte arquitectònic-urbanístic del plànol a l’espai real genera espais inoperants i afuncionals, fruit d’una mala gestió de l’espai. Són residuals, no reconeguts i, per tant no poden ser considerats llocs. Estan mancats de temps psicològic i són al marge de la realitat evident, però són dignes perquè evidencien l’existència dels nostres traçats rutinaris urbans; perquè representen la possibilitat que tenim d’aturar-nos i ancorar la nostra mirada en un altre lloc, de sortir del nostre mapa.

Els membres del grup vam decidir incidir sobre aquests espais orfes, obrir-los a la  mirada, encara que aquest mateix fet els fes desaparèixer per un instant. Ara prosseguim a la recerca de nous espais orfes per integrar-los dintre d’un projecte que hem construït dintre Google Maps i que està a l’abast de tothom que vulgui participar amb la incorporació de nous espais. Buscar espais orfes es acostar-se a l’entorn urbà propi amb els ulls més oberts, sortint de l’evidència en la que ens movem a la rutina dels dies.