Amb l’ocasió d’unes jornades al CCCB, vaig sentir al antropòleg Marc Augè donar tres característiques de la globalització que afecten al sorgiment dels no-llocs:

• l’estrenyiment de l’espai
• l’acceleració del temps
• la privatització de l’individu

Augè deia que, a mesura que les megalòpolis han anat creixent, s’ha fet més necessari fer un plec i facilitar la importació i l’exportació de productes, persones i imatges (o missatges) mitjançant aquest estrenyiment, aquesta acceleració i aquesta privatització. Va fer servir una comparació amb la mitologia grega que em va agradar molt, sobretot per la seva claredat: Hermes, el deu de la interpretació, vigilant de la frontera i també del viatge, dels aventurers, els comerciants i els lladrons, es movia esporàdicament, però només per a tornar al centre d’un món més o menys establert, i venia amb noves coses de fora que actualitzaven el món anterior. Pel contrari, al món contemporani, Hermes ha desplaçat el seu objectiu al mateix centre de la vida quotidiana, l’exterior es l’interior, la frontera s’ubica allí, el vigilant es vigila a si mateix, i la cura del centre i l’equilibri que portava a terme la deessa Hostia en l’antiga Grècia pràcticament ha desaparegut i Hermes s’ha convertit en un deu global. L’Hermes contemporani ha fet del “vaivén” i del viatge perpetu, el seu ser primordial. I molts espais han quedat fragmentats i buits, sobretot els importants per a agilitzar la comunicació, i altres han nascut ja globalitzats i sense vincles amb els seus habitants.

Bé, més o menys aquesta era la digressió, i en part, segur que ja és més meva que seva. Però això em va deixar clar que hem de situar-nos una mica en el nostre cos com centre de la tempesta, i baixar al terra del quotidià per retrobar-nos els espais buits o sense vincles amb altre esperit, fer-nos les preguntes convenients sobre quins són els itineraris de la ciutat que podem recuperar, com podem fer-los visibles sense buidar-los, i com podem fer-los altra vegada habitables. Hem de posar mobles en les costures del nostre espai. Us ofereixo algunes imatges que són per a mi espais de reflexió, de recuperació i d’intervenció activa, i a la vegada amb la màxima cura, sobretot perquè és molt fàcil passar de l’acció al simple espectacle o la especulació. Són fotografies que vaig fent sense pressa, com a observador tranquil, i no sense certa por a col·lapsar l’objecte de la meva mirada.

Tomàs Caballero
Membre del Gep21.
Professor de la Escola d’Art de Terrassa
Editor