“Públic” i “privat” són dos conceptes oposats que identifiquen l’ “accessible” i l’”inaccessible”. L’espai públic és aquell espai físic o virtual que pot assolir, en contraposició a l’àmbit privat, una observació generalitzada i simultània de tots els membres de la comunitat (segons podem llegir a L’Enciclopèdia Catalana). Per contra, l’espai privat és tot el contrari. Els individus som inevitablement en l’espai; per tant la permeabilització / impermeabilització del lloc on treballem, realitzem activitats d’oci, ens desplacem física o virtualment, etc., determina la nostra intimitat.
L’estat de benestar en què vivim -fruit del nostre esforç com a individus socials que participen lliurement d’un sistema democràtic- és un estat basat en el control col·lectiu i individual; i és justament la por a la pèrdua de la seguretat el que ens fa justificar aquest control, conscient o inconscientment.
La por a tot allò que suposa una amenaça (la immigració, il·legal o no; la precarietat econòmica, nostra i la dels altres; la inestabilitat pel que fa a les relacions personals, etc.) contribueix a reforçar l’odre establert i, al mateix temps, fa que tots visquem sota sospita. Els individus que no s’integren al sistema són desplaçats cap als marges; els mecanismes de control -socials, polítics i econòmics- garanteixen l’ordre i l’estabilitat.
La culminació de la utopia de la llibertat que havia de suposar l’adveniment de la societat de la informació s’ha convertit en un projecte ambiciós de control global. El control de la informació és en mans del poder econòmic, malgrat les resistències existents; i la creació d’un ciberespai pensat per circular lliurement s’ha convertit en una xarxa on hem quedat atrapats.
En la Xarxa, el nostre jo privat passa a ser públic immediatament, els nostres moviments no són invisibles malgrat que ens ho puguin semblar; acostumats com estem encara al nostre entorn controlable, l’espai cibernètic i la possibilitat de copsar-lo s’escapen del nostre domini com a éssers humans. Tant si realitzem còmodament una consulta o gestió, o ens presentem en una xarxa social, posem a disposició de molts ”agents”, un munt de dades que ens caracteritzen com a individus. Passem a ser classificats, sense saber-ho, i alhora perdem la capacitat de gestionar l’ús d’aquesta informació.
Una informació que segurament serà usada per a alguna empresa amb l’objectiu d’aplicar accions de màrqueting directe. De forma subtil, invisible, som controlats i analitzats amb finalitats concretes i no només mitjançant i en l’espai de la Xarxa sinó també gràcies a comptes bancaris i targes de crèdit, targes mèdiques o d’associacions, o d’una forma més evident mitjançat les càmeres de videovigilància, per exemple.
Però, malgrat tot, potser encara ens resta un racó íntim, inaccessible: l’espai mental. No obstant això, podem assegurar que som amos de les nostres idees? La intimitat mental, la nostra capacitat crítica, és l’últim bastió de resistència, és el que ens resta per poder fer front al control. La intimitat és el que ens converteix en éssers únics i crítics, és un dret per al qual hem de lluitar, ja que garanteix la nostra originalitat, reforça la nostra identitat.
