Amb el taller dirigit per Javier Gamboa es va afegir una perspectiva més, una capa més, es va obrir un nou plec al mot-guia originari (no-llocs). Coincidint feliçment amb la tramesa per part del coordinadors del projecte d’un suggeridor text de l’assagista Manuel Delgado —en el qual es posa en primer pla la no-ciutat conformada pels itineraris, pels trajectes, per les transhumàncies urbanes imprevisibles—, Javier Gamboa va aportar alguns referents artístics que juguen amb la fugacitat de petits gestos —com caminar pels carrers amb un bloc de gel, mentre aquest deixa un efímer rastre de l’itinerari, fins al moment que es desfà totalment—. Altres maneres de transitar —i diríem de generar en el si dels llocs i no-llocs que ens envolten, llocs-altres—, les quals parteixen del gest mínim, o del petit detall, per tal de provocar una transformació en els participants, una percepció diferent de l’entorn (sense monumentalitat grandiosa), una concentració i una atenció no rutinàries. Trànsits que cerquen la comunicació, en definitiva.

El taller de fet va començar amb una mena de «muntatge»: a partir d’una narració de L’herbe rouge de Boris Vian, interrompent-la, i enriquint-la, s’hi van anar juxtaposant diverses experiències, intervencions artístiques o textos literaris, les quals tenien la funció de crear el marc, el to emocional de la següent part pràctica —dins del local d’Amics de les Arts i després a l’exterior, al Vapor Ventalló—. Integrada dins del muntatge, aparegué una de les aportacions impensades a la línea temàtica (no-llocs): la de les creacions literàries fantasioses, fruit de vegades d’una primera guspira sols verbal, com Ouapiti (Boris Vian), Snark i Boojum (Lewis Carrol), o Odradek (Frank Kafka). Gestos mínims, creacions de formes simples, objectes imaginaris (no-personatges!): escletxes de quelcom que fugaçment il·luminen els llocs i els no-llocs, i permeten que hi circuli l’aire de la comunicació. El discret xoc de les pràctiques creatives, insidioses com Odradek:

De vegades em pregunto què se’n farà, d’ell. ¿És que pot morir? Tot allà que mor ha tingut abans alguna mena d’objectiu, alguna mena d’activitat, que l’ha acabat consumint; però això no s’aplica a Odradek. [...] És evident que no fa cap mal a ningú; però la idea que, a sobre, encara m’hagi de sobreviure, em resulta gairebé dolorosa.

«Tribulacions d’un pare de família», Frank Kafka

Josep Maria Casasús Rodó (Membre de Gep21)

Hi ha hagut un punt de coincidència entre el taller de Javier Gamboa (dissabte 26 de setembre) i el d’Alfons Freire (diumenge 27 de setembre): unir punts. M’explico: un dels projectes als quals es va referir Javier Gamboa, en la preparació de la part pràctica del seu taller, fou el d’un web en el qual hom hi podia penjar fotografies d’un mateix o d’amics i familiars, però en les quals es mostrés com s’havien unit les pigues corporals, de manera que formessin un dibuix (figuratiu o abstracte). Alfons Freire avui s’ha aixecat de taula de sobte i ha penjat un paper a la paret, i ha marcat uns punts aleatòriament, i ha convidat tot seguit a un dels participants que els unís amb línies, de tal manera que, com passa amb les constel·lacions, aquells esparsos punts adquirissin un sentit. Atzar i sentit. (L’itinerari és una de les estratègies d’emergència del sentit: com l’itinerari que fa la mà que uneix punts.)

Una altra de les estratègies d’aprofitament de l’atzar per generar sentit proposades per Alfons Freire ha estat l’ús d’imatges (majoritàriament publicitàries, és clar) de revistes, les quals s’havien de combinar fragmentàriament de forma més o menys aleatòria (no explicarem els detalls, no fos cas que Alfons Freire volgués repetir l’experiència en altres contextos). El xoc imprevist fa saltar guspires de sentit.

El cas és que a mi m’ha fet pensar en Cortázar, un virtuós en l’extracció de sentit dels encontres no planificats. Explicava l’escriptor en un documental com li agradava de mirar les diferents capes de cartells publicitaris, fragmentats i molt malmesos els més vells, als murs dels carrers de París i com tot caminant s’anava deixant endur meditativament per les evocacions que en resultaven. És un exemple d’apropiació creativa per part de l’usuari dels llocs i els no-llocs, afegint-hi una capa (potser fugaç) que els transforma en llocs-altres. En la proposta de Cortázar s’uneix de forma subversiva l’itinerari i l’atzar de les imatges publicitàries. El repte és que això generi quelcom que vagi més enllà de la «vivència personal i intransferible» (si és que acceptéssim que existeix aital fenomen): el que podríem anomenar una obra d’art, la qual, com sembla que apuntava Javier Gamboa al seu taller, vol propiciar una comunicació, sense que necessàriament hagi de ser l’esmentada obra d’art un objecte físic, material, durador.

Als intents del pensament lògic de reduir l’atzar a ignorància de les causes, hi contraposava Alfons Freire l’activitat artística. El joc és el que uneix atzar i sentit. L’art, doncs, ens permet jugar amb la multitud d’imatges amb què inevitablement topem, de manera que hi trobem un sentit: la qual cosa no vol dir necessàriament que hi identifiquem un missatge o que les sapiguem explicar… De manera, diria jo, que ens puguem fer el propi itinerari —un lloc-altre— enmig dels llocs i els no-llocs.

Josep Maria Casasús Rodó

(Membre de Gep21)

Mira’m! Això pretén dir-nos el luxós rellotge des del paper brillant de la revista: «Mira’m! (em necessites per a què t’admirin…)».

En el joc d’atzar i sentit al qual ens ha convidat Alfons Freire, se m’ha imposat fer explícita l’aura —la mirada— que la publicitat injecta a les mercaderies. La mirada —segura de si mateixa, desafiant, mirada que aguanta les mirades— ocupa ara  el centre de l’esfera.

Contrast: la mirada d’un poeta, més aviat sorpresa o dubitativa; no gaire segura, em sembla, d’allò que està fent aquella altra persona, el fotògraf, amb el seu aparell. Malfiança o només impaciència poc dissimulada pel fet d’estar obligat a aturar el flux vital per un afer nimi (una fotografia)?

Deia el lema publicitari: «Más allá de lo que perciben…». Calia desactivar-lo: aquest «més enllà» era la fascinació de la mercaderia, el glamour de l’objecte de luxe: calia fugir de la espiral xucladora del mercat.

Hi surt, doncs, allò que perceben els sentits? No ben bé, puix que no hi ha  coses, sinó sols mirades: paisatges fotografiats per convidar a la mirada,  mirades injectades en les coses.  I sobretot, mirada consternada davant la cosa «càmera fotogràfica», al costat de la mirada a punt de disparar, com si fos un objectiu fotogràfic de la mateixa precisió que un fusell.

Per tal d’alliberar l’espectador d’una sobredosi, calia el llibre, car obre la nostra mirada a altres horitzons: mirada fluïda ara, camí de fugida, carretera enllà. A prendre l’aire.

(Josep M. Casasús Rodó és membre de Gep21 i del grup organitzador de Quelcom. La seva imatge ha estat produïda al taller «Atzar i sentit», dirigit per Alfons Freire, desenvolupat en el marc de Quelcom.)