En primer lloc, va parlar Roser López Monsó que va fer un recorregut cronològic exhaustiu de les activitats desenvolupades pel grup de treball Quelcom 09. A continuació, Alfons Freire es va centrar en el concepte de «espai orfe» —originat en les observacions de les derives psicogeogràfiques de Javier Gamboa—, va explicar el procés de la seva concepció en debats intensos i va assajar una definició. Per tancar la intervenció dels membres del grup de treball, Pere Giménez i Xavier Martínez van mostrar i comentar alguns dels espais orfes establerts a la ciutat de Terrassa.

Per acabar l’acte, el grup organitzador va presentar als assistents la web www.quelcom.org  i diversos audiovisuals breus que repassen somerament  les activitats realitzades i anuncien altres més extensos que documentaran de manera més detallada totes les activitats realitzades: conferències, tallers, experiències, debats, accions…

Mentre, a l’esquerra, Pere Giménez treballava encara en el panell-mapa de fotografies d’usuaris de quatre places terrassenques.

Ver Espais Orfes en un mapa más grande

Va ser un treball de detecció individual i subjectiu, ja que cada un de nosaltres va portar a terme una recerca segons la seva pròpia concepció d’espai orfe. Després vam posar en comú les nostres troballes per tal d’elaborar una definició més ajustada de la categoria.

Posteriorment, vam escollir 5 espais que entraven en la categoria i els vam inventariar seguint un model de fitxa creada expressament com a eina de treball, adaptada a l’objecte en qüestió, i amb la voluntat de classificar-los i definir-los de manera coherent.

La fitxa inclou les informacions següents:

• Número de l’espai
• Descobridor de l’espai
• Ubicació
• Descripció
• Dimensions
• Responsable executor
• Espai o contenidor on s’emmarca
• Estat de conservació
• Rastres o marques
• Altres espais similars
• Característiques estructurals (elements generals i construcció interna)
• Observacions
• Fitxa feta per
• Data

La informació recollida hauria de permetre una classificació sistemàtica i acurada dels indrets seleccionats segons la categoria establerta, així com la posterior elaboració d’una teoria sobre els espais orfes.

L’objectiu de la presentació d’aquesta categoria és reivindicar la possibilitat d’aturar-nos un moment en el nostre traçat rutinari: els espais orfes evidencien l’existència del traçat rutinari, per això són necessaris i potser cal reivindicar-los.

Pot existir un espai propi d’aquesta experiència?

Quines serien les característiques d’aquest espai?

• Construcció incoherent en la ciutat

• Llocs del desús, però que són dignes (incapacitat d’utilitzar-los); és digne que existeixin

• La traducció d’un projecte arquitectònic-urbanístic del plànol a l’espai real genera espais inoperants i afuncionals, (són fruit d’una mala administració de l’espai públic).

• Són espais residuals, no són llocs sinó espais, no reconeguts per ningú.

• Sense temps psicològic, al marge d’allò evident, etc.

Aquestes característiques ens portaven a una categoria ambigua però fructífera. I, casualment, vam descobrir un llibre de Marc Augé molt poc conegut: La ciutat residual (La ville résiduelle) de 1973. Recollim alguns dels seus fragments que parlen dels “espais orfes” (espaces orphelins).

“…l’espai orfe apareix sempre en l’execució de l’estructura arquitectònica, al fer-la lloc, és a dir, al convertir el plànol o la idea a la realitat tridimensional. Així és com la realitat genera elements imprevistos en la projecció en forma d’espais buits, dotats d’una dignitat i una impunitat exageradament invisibles, espais que mai van ser pensats amb una funció concreta i determinada, però que viuen entre nosaltres a recer del que considerem tots els llocs de la ciutat. Espais no concebuts però presents com a forma del buit en la densitat urbana.

Un espai orfe s’origina sense intencionalitat és una mena de provocació a la condensació material. Si la ciutat pretén ser ordenada i mesurada, l’espai orfe respon com una mena d’anticiutat vàcua, que pren la forma com a ombra del buit. Així és com la presència d’una amoralitat es propaga amenaçant en els racons més inusitats de l’acumulació de vida urbana. És la ciutat habitada per tot allò que no veiem (…)

Els espais orfes apareixen i desapareixen amb el temps, sense extingir-se com a element de configuració de la ciutat, però, donant a entendre que en la naturalesa de la ciutat hi ha una mena d’antimatèria invisible que ocupa tot allò que neix sense utilitat pròpia. (…)

D’aquests espais n’hi ha que són transitoris com, per exemple, l’espai que generen determinades portes al ser obertes. Alguns són especialment gelosos de ser vistos, sota el banc d’una plaça, altres es fan evidents amb una fugaç excreció d’orina. I molts d’ells simplement s’amaguen en el trànsit d’ ànimes inconscients al seu propi mapa vital a través de la ciutat.

El pas dels habitants converteix els espais orfes com a testimonis d’un moviment incessant, rutinari i repetitiu cap al no-res, el moviment propi al qual sembla que tendeix la ciutat del futur.”

Ens vam preguntar de quina manera es podien trencar aquestes rutines per fer-les evidents, i vam valorar diferents intervencions del grup en l’espai públic; vam reflexionar sobre la manera de fer-ho i la conveniència d’actuar sobre els espais per, indirectament, alterar la conducta habitual dels individus o, d’altra banda, crear algun tipus de ficció que anés dirigida directament sobre els usuaris dels espais per aconseguir el canvi esmentat.

Vam fer una enumeració de possibles espais que consideràvem adients per portar a terme aquest experiment. De la totalitat de la llista, en vam triar diversos que tenien alguns trets en comú: uns es caracteritzaven per ser zones de pas o de trànsit com ponts, vies de comunicació o parades d’autobús, i d’altres eren espais amb una certa indefinició com els espais abandonats o el cel de la ciutat que ens suggeria una idea d’espai buit.

Aquesta valoració dels espais de trànsit ens va portar a considerar una idea de Fredric Jameson sobre els mapes cognitius: qualsevol persona genera un mapa personal de la seva rutina, que és difícil d‘alterar. De nou ens vam trobar amb l’evidència de la rutina i ens vam preguntar com es pot canviar. Diverses respostes reflexives ens van conduir cap a la possible existència d’espais que estarien més enllà de la rutina. Pensar en el espai buit que és el cel i/o els espais abandonats també ens encamina cap al descobriment d’una possible nova categoria d’espai que trencaria l’evidència perquè és quelcom de no previst.

Vam trobar un antecedent d’aquesta reflexió en passatge de la Fenomenologia de la percepció de Merleau-Ponty. “Mai visc completament en els espais antropològics, sempre estic lligat per les meves arrels a un espai natural i inhumà. Quan travesso la plaça de la Concorde i em crec completament pres de Paris, puc aturar la meva mirada en una pedra de la paret de les Tulleries: la Concorde desapareix, i no queda res més que aquesta pedra sense història; puc, fins i tot, perdre la mirada en aquesta superfície granulosa i groguenca; i ni tan sols i haurà pedra, no quedarà res més que un lloc de llum sobre una matèria indefinida.”

Aquest text exemplifica la manera com la mirada humana s’escapa del passeig rutinari i s’ancora en un indret aparentment invisible i anodí.