Amb el taller dirigit per Javier Gamboa es va afegir una perspectiva més, una capa més, es va obrir un nou plec al mot-guia originari (no-llocs). Coincidint feliçment amb la tramesa per part del coordinadors del projecte d’un suggeridor text de l’assagista Manuel Delgado —en el qual es posa en primer pla la no-ciutat conformada pels itineraris, pels trajectes, per les transhumàncies urbanes imprevisibles—, Javier Gamboa va aportar alguns referents artístics que juguen amb la fugacitat de petits gestos —com caminar pels carrers amb un bloc de gel, mentre aquest deixa un efímer rastre de l’itinerari, fins al moment que es desfà totalment—. Altres maneres de transitar —i diríem de generar en el si dels llocs i no-llocs que ens envolten, llocs-altres—, les quals parteixen del gest mínim, o del petit detall, per tal de provocar una transformació en els participants, una percepció diferent de l’entorn (sense monumentalitat grandiosa), una concentració i una atenció no rutinàries. Trànsits que cerquen la comunicació, en definitiva.

El taller de fet va començar amb una mena de «muntatge»: a partir d’una narració de L’herbe rouge de Boris Vian, interrompent-la, i enriquint-la, s’hi van anar juxtaposant diverses experiències, intervencions artístiques o textos literaris, les quals tenien la funció de crear el marc, el to emocional de la següent part pràctica —dins del local d’Amics de les Arts i després a l’exterior, al Vapor Ventalló—. Integrada dins del muntatge, aparegué una de les aportacions impensades a la línea temàtica (no-llocs): la de les creacions literàries fantasioses, fruit de vegades d’una primera guspira sols verbal, com Ouapiti (Boris Vian), Snark i Boojum (Lewis Carrol), o Odradek (Frank Kafka). Gestos mínims, creacions de formes simples, objectes imaginaris (no-personatges!): escletxes de quelcom que fugaçment il·luminen els llocs i els no-llocs, i permeten que hi circuli l’aire de la comunicació. El discret xoc de les pràctiques creatives, insidioses com Odradek:

De vegades em pregunto què se’n farà, d’ell. ¿És que pot morir? Tot allà que mor ha tingut abans alguna mena d’objectiu, alguna mena d’activitat, que l’ha acabat consumint; però això no s’aplica a Odradek. [...] És evident que no fa cap mal a ningú; però la idea que, a sobre, encara m’hagi de sobreviure, em resulta gairebé dolorosa.

«Tribulacions d’un pare de família», Frank Kafka

Josep Maria Casasús Rodó (Membre de Gep21)