«La anti o contraciudad —presentada frecuentemente como no-ciudad— es en el
momento actual, lo que vemos desarrollarse como centralización sin centralidad, renuncia a la diversificación funcional y humana, grandes procesos de especialización, producción de centros históricos de los que la historia ha sido expulsada…»

• Títol: La no-ciudad como ciudad absoluta
• Autor: Manuel Delgado
• Idioma: Castellà
• La no-ciudad como ciudad absoluta (PDF)

«Quelcom es dóna entre els llocs i els no-llocs: espais d’una nova mena…»

• Títol: No-llocs, altres llocs, llocs «altres»
• Autors: Josep Maria Casasús
• Idioma: Català
• No-llocs, altres llocs, llocs «altres»(PDF)

Amb l’ocasió d’unes jornades al CCCB, vaig sentir al antropòleg Marc Augè donar tres característiques de la globalització que afecten al sorgiment dels no-llocs:

• l’estrenyiment de l’espai
• l’acceleració del temps
• la privatització de l’individu

Augè deia que, a mesura que les megalòpolis han anat creixent, s’ha fet més necessari fer un plec i facilitar la importació i l’exportació de productes, persones i imatges (o missatges) mitjançant aquest estrenyiment, aquesta acceleració i aquesta privatització. Va fer servir una comparació amb la mitologia grega que em va agradar molt, sobretot per la seva claredat: Hermes, el deu de la interpretació, vigilant de la frontera i també del viatge, dels aventurers, els comerciants i els lladrons, es movia esporàdicament, però només per a tornar al centre d’un món més o menys establert, i venia amb noves coses de fora que actualitzaven el món anterior. Pel contrari, al món contemporani, Hermes ha desplaçat el seu objectiu al mateix centre de la vida quotidiana, l’exterior es l’interior, la frontera s’ubica allí, el vigilant es vigila a si mateix, i la cura del centre i l’equilibri que portava a terme la deessa Hostia en l’antiga Grècia pràcticament ha desaparegut i Hermes s’ha convertit en un deu global. L’Hermes contemporani ha fet del “vaivén” i del viatge perpetu, el seu ser primordial. I molts espais han quedat fragmentats i buits, sobretot els importants per a agilitzar la comunicació, i altres han nascut ja globalitzats i sense vincles amb els seus habitants.

Bé, més o menys aquesta era la digressió, i en part, segur que ja és més meva que seva. Però això em va deixar clar que hem de situar-nos una mica en el nostre cos com centre de la tempesta, i baixar al terra del quotidià per retrobar-nos els espais buits o sense vincles amb altre esperit, fer-nos les preguntes convenients sobre quins són els itineraris de la ciutat que podem recuperar, com podem fer-los visibles sense buidar-los, i com podem fer-los altra vegada habitables. Hem de posar mobles en les costures del nostre espai. Us ofereixo algunes imatges que són per a mi espais de reflexió, de recuperació i d’intervenció activa, i a la vegada amb la màxima cura, sobretot perquè és molt fàcil passar de l’acció al simple espectacle o la especulació. Són fotografies que vaig fent sense pressa, com a observador tranquil, i no sense certa por a col·lapsar l’objecte de la meva mirada.

Tomàs Caballero
Membre del Gep21.
Professor de la Escola d’Art de Terrassa
Editor

Hi ha hagut un punt de coincidència entre el taller de Javier Gamboa (dissabte 26 de setembre) i el d’Alfons Freire (diumenge 27 de setembre): unir punts. M’explico: un dels projectes als quals es va referir Javier Gamboa, en la preparació de la part pràctica del seu taller, fou el d’un web en el qual hom hi podia penjar fotografies d’un mateix o d’amics i familiars, però en les quals es mostrés com s’havien unit les pigues corporals, de manera que formessin un dibuix (figuratiu o abstracte). Alfons Freire avui s’ha aixecat de taula de sobte i ha penjat un paper a la paret, i ha marcat uns punts aleatòriament, i ha convidat tot seguit a un dels participants que els unís amb línies, de tal manera que, com passa amb les constel·lacions, aquells esparsos punts adquirissin un sentit. Atzar i sentit. (L’itinerari és una de les estratègies d’emergència del sentit: com l’itinerari que fa la mà que uneix punts.)

Una altra de les estratègies d’aprofitament de l’atzar per generar sentit proposades per Alfons Freire ha estat l’ús d’imatges (majoritàriament publicitàries, és clar) de revistes, les quals s’havien de combinar fragmentàriament de forma més o menys aleatòria (no explicarem els detalls, no fos cas que Alfons Freire volgués repetir l’experiència en altres contextos). El xoc imprevist fa saltar guspires de sentit.

El cas és que a mi m’ha fet pensar en Cortázar, un virtuós en l’extracció de sentit dels encontres no planificats. Explicava l’escriptor en un documental com li agradava de mirar les diferents capes de cartells publicitaris, fragmentats i molt malmesos els més vells, als murs dels carrers de París i com tot caminant s’anava deixant endur meditativament per les evocacions que en resultaven. És un exemple d’apropiació creativa per part de l’usuari dels llocs i els no-llocs, afegint-hi una capa (potser fugaç) que els transforma en llocs-altres. En la proposta de Cortázar s’uneix de forma subversiva l’itinerari i l’atzar de les imatges publicitàries. El repte és que això generi quelcom que vagi més enllà de la «vivència personal i intransferible» (si és que acceptéssim que existeix aital fenomen): el que podríem anomenar una obra d’art, la qual, com sembla que apuntava Javier Gamboa al seu taller, vol propiciar una comunicació, sense que necessàriament hagi de ser l’esmentada obra d’art un objecte físic, material, durador.

Als intents del pensament lògic de reduir l’atzar a ignorància de les causes, hi contraposava Alfons Freire l’activitat artística. El joc és el que uneix atzar i sentit. L’art, doncs, ens permet jugar amb la multitud d’imatges amb què inevitablement topem, de manera que hi trobem un sentit: la qual cosa no vol dir necessàriament que hi identifiquem un missatge o que les sapiguem explicar… De manera, diria jo, que ens puguem fer el propi itinerari —un lloc-altre— enmig dels llocs i els no-llocs.

Josep Maria Casasús Rodó

(Membre de Gep21)

Mira’m! Això pretén dir-nos el luxós rellotge des del paper brillant de la revista: «Mira’m! (em necessites per a què t’admirin…)».

En el joc d’atzar i sentit al qual ens ha convidat Alfons Freire, se m’ha imposat fer explícita l’aura —la mirada— que la publicitat injecta a les mercaderies. La mirada —segura de si mateixa, desafiant, mirada que aguanta les mirades— ocupa ara  el centre de l’esfera.

Contrast: la mirada d’un poeta, més aviat sorpresa o dubitativa; no gaire segura, em sembla, d’allò que està fent aquella altra persona, el fotògraf, amb el seu aparell. Malfiança o només impaciència poc dissimulada pel fet d’estar obligat a aturar el flux vital per un afer nimi (una fotografia)?

Deia el lema publicitari: «Más allá de lo que perciben…». Calia desactivar-lo: aquest «més enllà» era la fascinació de la mercaderia, el glamour de l’objecte de luxe: calia fugir de la espiral xucladora del mercat.

Hi surt, doncs, allò que perceben els sentits? No ben bé, puix que no hi ha  coses, sinó sols mirades: paisatges fotografiats per convidar a la mirada,  mirades injectades en les coses.  I sobretot, mirada consternada davant la cosa «càmera fotogràfica», al costat de la mirada a punt de disparar, com si fos un objectiu fotogràfic de la mateixa precisió que un fusell.

Per tal d’alliberar l’espectador d’una sobredosi, calia el llibre, car obre la nostra mirada a altres horitzons: mirada fluïda ara, camí de fugida, carretera enllà. A prendre l’aire.

(Josep M. Casasús Rodó és membre de Gep21 i del grup organitzador de Quelcom. La seva imatge ha estat produïda al taller «Atzar i sentit», dirigit per Alfons Freire, desenvolupat en el marc de Quelcom.)

Hem començat a parlar d’intervencions en l’espai. Hem de FER amb una finalitat concreta? No existeix la finalitat, existeix el FER pel simple fet de FER. FER per avançar; l’acció com a generadora de noves accions, reflexions, interrogants. Un munt de caixes en un espai urbà habitual podrien suposar un obstacle per els vianants; un element nou amb el qual podrien establir algun tipus de relació que, en definitiva, alteraria la seva quotidianitat i la del propi lloc de trànsit.

Hem parlat de diverses alteracions del lloc: de transformar-lo, vestir-lo amb elements naturals, inusuals, per a crear un lloc ideal; de veure’l a través de les persones que l’ocupen en determinats moments, per exemple.

Hem parlat de la mirada de l’individu, de les visions que diferents persones poden tenir d’un mateix lloc. Ens ha semblat un bon punt de partida per començar a FER. Diverses mirades sobre 4 llocs: places de la ciutat.

Hem pensat que això ens permetria centrar-nos en un lloc: la plaça, però en 4 espais diferents. Mostrar la mirada de diverses persones, d’edats diferents que segurament fan usos diferents de l’espai; i també la possibilitat de fer participar altres persones en el projecte amb la seva mirada, les seves experiències.

L’espai blanc-buit. La taula, tan gran. Tan gran que, de moment, no ha fet funcions de taula aglutinadora, sinó d’espai auxiliar. La trobada s’ha concentrat en un racó -el racó de discussió- davant de la paret buida que hem anat omplint. Mickey ha obert la sessió reflexiva, acompanyat de la “trampa”. Punt zero: no llocs. Els llocs els definim nosaltres mateixos. El no lloc és l’espai no viscut. El lloc és l’espai viscut, l’espai proper, on hi establim vincles, del qual tenim memòria. El lloc també és espai públic, apropiat, que l’individu fa seu, que dota de sentit segons el seu “jo” cultural i el seu “jo”… resistent, contradictori (?). Continueu…

Les ciutats eren considerades tradicionalment el lloc on es trobaven i s’entreteixien els grups socials i els individus, un espai de socialització, d’aprenentatge, d’identificació. Però, a hores d’ara, hi ha altres espais físics o virtuals —de circulació, de comunicació, de consum, d’esbarjo…— sense identitat, sense memòria; són els no-llocs, teranyines freqüentades de forma majoritària per individus solitaris i silenciosos.

En aquests espais de trànsit, impersonals i saturats d’imatges, l’individu és sols un usuari, anònim car s’allibera si més no provisionalment, de la identitat social, de les filiacions. En són exemples paradigmatics l’aeroport —especialment la zona del duty free—, els grans centres comerials, i també, en la seva vessant més cruel i bàrbara, els camps de refugiats.

La proliferació d’imatges ( planificades per la ciència del màrqueting, i industrialment dissenyades i produïdes) acompanya indefectiblement els no llocs que més freqüentem nosaltres, habitants de les grans urbs. Un allau d’imatges que ens sol·liciten i ens fascinen. Aquí rau una bona part del perill, ens diu Marc Augé, dels no llocs. D’una banda, si interactuem constantment a través d’imatges —la pantalla de l’ordinador, del caixer, del mòbil…—, no pot passar que perdem la capacitat de relacionar-nos cara a cara amb els altres? Aleshores viuríem en una mena de bombolla asèptica i narcisista que ens evitaria l’encontre amb l’altre, de manera que, a més a més, ens crearíem una identitat fictícia absolutament irreal. D’altra banda, aquest dispositiu imaginari objectiu, pot esterilitzar la imaginació i la creativitat de l’individu. Parafrasejant el lema «som lo que sembrem», gosaríem dir que «somniem l’imaginari que ens empassem». Si tot el que ens envolta és imaginari marca Disney —com si visquéssim en un immens parc temàtic—, tindrem somnis marca Disney.

Escriu Marc Augé: «Les orelles de Mickey són arreu, escoltant el món».

«La capacidad de navegar por el saber está a un paso de convertirse en una facultad predominante para el intelectual o el artista. Releyendo los signos entre sí, produciendo itinerarios en el espacio sociocultural o en la historia del arte, el artista del siglo veintiuno es un semionauta. […] ¿Y si la creación artística pudiera hoy compararse a un deporte colectivo, lejos de la mitología clásica del esfuerzo solitario? […] Lo que podríamos llamar interculturalismo se basa en un doble diálogo: aquel que el artista mantiene con su tradición, y al que se agrega un diálogo entre esta tradición, y el conjunto de valores estéticos heredados del arte moderno que fundan el debate artístico internacional. Los artistas interculturales fraguan sus vocabularios en la matriz modernista y releen la historia de las vanguardias a la luz de sus respectivos entornos visuales e intelectuales específicos.»

• Títol: Los artistas son semionautas.
• Autors: Nicolas Borriaud
• Idioma: Castellano
• Els artistes són semionautes (PDF)

Rosa Martínez és crítica d’art i comissària independent. Viu a Barcelona, on es llicencià en Història de l’Art. Ha sigut directora de la 51 Biennal de Venècia (2005) i curadora en el Museu d’Art Modern d’Istambul (2004-2007). Va ser comissària de la exposició “Chacun à son goût” per el 10è aniversari del Museu Guggenheim de Bilbao. Actualment és assessora d’art de Caixa de Catalunya.

«Para los que buscamos nuevos modelos para la producción del saber y la distribución del poder es imprescindible la deconstrucción sistemática de las “verdades” del pasado, el cuestionamiento de los modelos impuestos por los medios de masas, así como una nueva puesta en relación entre disciplinas y esferas que se querían separadas, porque, al aislar y tecnificar los problemas, el Poder segrega y reduce los espacios de intercambio cultural y político. El arte y el lenguaje nos sujetan a sus leyes y nos imponen sus códigos pero pueden crear espacios de cuestionamiento y de reinterpretación, de emoción y de belleza. Idealmente, la exposición debería ser un lugar de intercambio simbólico entre el artista y la comunidad, y el artista, un creador de propuestas que ayuden a construir ciudadanos críticos y nuevos diálogos políticos. Hoy es necesario fomentar nuevas relaciones de deseo, establecer transferencias con personas, objetos o sistemas simbólicos que permitan que se genere esa “plasticidad transferencial” que nos ayude a curarnos y a sanar el mundo en el que vivimos. Hemos de permitir que el arte ocupe otros lugares y que a veces sea un mediador tan cálido, tan crítico o tan doloroso como un/a asistente social.»

• Títol: Buscando otros lugares: el arte como asistencia social.
• Autors: Rosa Martínez
• Idioma: Castellano
• L’art com assistència social (PDF)