La qüestió de l’atzar la podem trobar en moltes manifestacions artístiques i ha també moltes reflexions al voltant. Potser les més coneguda són les instruccions per crear una poesia que va proposar l’escriptor Dadà, Tristan Tzara:

Coja un periódico

Coja unas tijeras
Escoja en el periódico un artículo de la longitud que cuenta darle a su poema
Recorte el artículo
Recorte en seguida con cuidado cada una de las palabras que forman el articulo y métalas en una bolsa
Agítela suavemente
Ahora saque cada recorte uno tras otro
Copie concienzudamente
en el orden en que hayan salido de la bolsa
El poema se parecera a usted

Y es usted un escritor infinitamente original y de una sensibilidad hechizante, aunque incomprendido del vulgo.

Però avui vull parlar d’altra cosa anterior a això i ho puc fer gràcies a un llibre preciós d’un autor francès, Roger Callois. Aquest llibre va ser traduït al castellà sota el títol de “Medusa i cia”. El llibre, si no m’equivoco, és del 1960 i parla de diverses formes del món de la natura que ens poden fascinar i que moltes vegades no tenen una clara localització dintre de les ciències naturals. Callois parla de “ciències diagonals”, dintre de les quals ells presenta alguns exemples curiosos en els quals sempre es busca el vincle entre els casos naturals i l’home.
Un cas podria ser el de les ales de papallona. S’han estudiat els “motius” o la finalitat de la seva existència. Hi ha una clara resposta pels casos en els quals les ales obertes semblen dos ulls i potser poden espantar a un possible depredador. També s’ha considerat la possibilitat que el polsim ajudi a la papallona a recollir més oxigen per alimentar els seus pulmons. Però, de totes maneres, quina és la lògica dels colors i de les formes tant extravagants que ens presenten?. És podria considerar com un cas en el qual la natura no ha tirat pel camí més curt? Una despesa innecessària? Un trencament amb la lògica natural?

Altres capítols d’aquest llibre apassionant ens parlat del treball mimètic dels insectes, però també d’altres animals superiors, i les funcions que poden tenir. Ens parla de les disfresses, del camuflatge i de la intimidació . Establint d’aquesta manera una taula classificatòria que vol ser exhaustiva.
Però hi ha un altre capítol del que aquí m’interessa parla. Es tracta de les reflexions de Callois sobre la “Natura pictrix”, és a dir, la natura pintora. Suposo que tothom a fet l’experiència de trobar-se un tronc d’arbre que sembla una cara o branques que són braços (fixa’t si no, en la pobre Blancaneus) o altres objectes naturals que ràpidament reconeixem com “altre cosa” del que realment són. Hi ha col•leccionistes que recullen aquests “ready-mades” naturals.
Fins i tot, als primers gabinets de curiositats de les corts europees -gabinets que són un anunci del que serien desprès els museus- trobem, barrejats amb pintures, escultures o catifes, altres objectes que cridaven la curiositat com ara algun exemple de “natura pictrix”. Les vetes d’un marbre es convertien en una ciutat, amb les seves cases, places o torres. Però potser podem jugar amb el núvols o amb una taca a la paret. O el fet de que només un cercle i un parell de ratlles i ja “descobrim” una cara. La nostra tendència a descobrir i fer una lectura entenedora d’allò que se’ns presenta com amorf i sense sentit.
Pot queda clar, doncs, que hi ha una espècie d’estètica natural que ens parla de tot un aspecte de la natura que mostra unes referències amb la creació artística, però com és lògic en aquest cas no hi trobem una voluntat creadora i per tant parlem de l’atzar. Els esdeveniments naturals no tenen sentit si no hi ha un ull que els descobreix i els atorga una significació concreta. És la creació de sentit.