Els membres del grup QUELCOM de processos de creació col·lectiva vam encetar el nostre procés creatiu a partir d’una discussió a l’entorn del concepte de no-lloc, definit per l’antropòleg Marc Augé com espai de trànsit i, per tant, mancat de vincles afectius i de memòria col·lectiva o individual (aeroports, autopistes, centres comercials, parcs temàtics, etc.).

Tot i el caràcter seductor del concepte, vam arribar a la conclusió que qualsevol espai en el moment que és viscut per una persona es converteix, gràcies a aquesta experiència, en un lloc. Els no-llocs, doncs, serien simplement espais no viscuts; qualsevol indret és inevitablement un lloc des del moment que una mirada, una acció o un discurs el reconeix.
Per tant, vam orientar la nostra reflexió artística cap a l’espai viscut, per intentar analitzar de quina manera les persones integren l’espai habitat en la seva vida quotidiana. Vam intentar aproximar-nos a la mirada individual dels usuaris habituals i/o ocasionals de diverses places de la ciutat (Vella, Nova, de Ca n’Anglada, i de Ricard Camí).

D’aquesta experiència vam recollir prop de 200 fotografies, realitzades pels usuaris mateix de les places, que vam imprimir i utilitzar per crear un panell-mapa fragmentat, format per parts significatives. Al mateix temps, vam recollir el so que generaven aquests llocs per tal de fugir de la posició retiniana habitual i mostrar-les des d’una altra perspectiva sensorial. També vam convidar el públic a la construcció d’una maqueta experimental, amb terrossos de sucre i glaçons de gel, amb l’objectiu de fer-los partícips de la construcció d’un espai canviant.

L’experiència portada a terme a les places ens va permetre adonar-nos que una part dels seus usuaris es movia per l’indret seguint traçats rutinaris sense veure conscientment els espais que els envoltaven; o escollien unes zones d’activitat concrets deixant-ne d’altres de banda. Aquesta capacitat d‘abstracció ens mostrava que l’ús dels espais es presenta com una evidència; és a a dir, com quelcom pre-vist i, per tant, no vist.

Els membres del grup de creadors ens vam preguntar de quina manera es podien trencar aquestes rutines per fer-les evidents, i vam valorar diferents intervencions en l’espai públic que propiciessin una alteració de la conducta dels seus usuaris. Vam enumerar una sèrie d’espais que consideràvem adients per portar a terme aquest experiment; la tria definitiva ens va portar cap a indrets que es caracteritzaven per ser zones de trànsit (ponts, vies de comunicació o parades d’autobús); d’altres presentaven una certa indefinició, com els espais abandonats o el cel de la ciutat que ens remetia a una tipologia concreta de buit.

Aquesta valoració ens va portar a considerar una idea de Fredric Jameson sobre els mapes cognitius: qualsevol persona genera un mapa personal de la seva rutina, que és difícil d‘alterar. Els conceptes de buit i abandonat ens acabarien d’apropar cap al descobriment d’una nova categoria d’espai que suposadament trencaria l’evidència perquè esdevindria quelcom no previst. D’aquesta manera, i després d’un procés de recerca i classificació de diversos espais de la ciutat, vam arribar a la definició d’una possible nova categoria: els espais orfes.

Definim espai orfe com aquell que, en certa mesura, és fruit de la incoherència; la traducció d’un projecte arquitectònic-urbanístic del plànol a l’espai real genera espais inoperants i afuncionals, fruit d’una mala gestió de l’espai. Són residuals, no reconeguts i, per tant, no poden ser considerats llocs. Estan mancats de temps psicològic i al marge de la realitat evident. Però considerem que són dignes perquè evidencien, de manera inevitable, l’existència dels nostres traçats rutinaris urbans; perquè representen la possibilitat que tenim, com a éssers humans, d’aturar-nos i ancorar la nostra mirada en un altre espai, de sortir del nostre mapa habitual.

Vam decidir actuar sobre aquests espais orfes. Obrir-los a la  mirada, encara que aquest mateix fet els fes desaparèixer… al menys per uns instants. Ara busquem nous espais orfes per integrar-los en un  projecte que hem construït dins de Google maps i que està a l’abast de  tothom. I obrim aquesta recerca a tothom que vulgui participar  amb  la incorporació de nous espais. Buscar espais orfes és acostar-se a l’entorn urbà propi amb els ulls més oberts, més atents, mentre ens allunyem de l’evidència en la qual ens movem en la rutina dels dies.

Alfons Freire, Javier Gamboa, Pere Giménez, Roser López Monsó, Xavi Martínez Soler.

http://espaisorfes.org/

Va obrir l’acte Javier Gamboa, descobridor de l’esmentat espai i motivador de les inquisicions desenvolupades pel conjunt del grup al voltant del concepte d’espai orfe.

A continuació, Roser López Monsó va realitzar un breu discurs en el qual començar destacant que aquesta primera inauguració constituïa l’acte conclusiu de la segona etapa del projecte «No-llocs», corresponent a la convocatòria de 2009 de Quelcom.

Va recordar com el grup de treball, un cop definida la categoria, va considerar que calia passar a la pràctica, fent constatar d’una manera pública l’existència d’aquests espais a la ciutat, i que la millor manera de fer-ho era marcant-los com a tals.  També va indicar que s’havia escollit aquest espai perquè va ser el primer que va fixar l’atenció del grup —quan Javier Gamboa els va advertir de la seva existència molt propera a Amics de les Arts— que es va sentit atret subconscientment  per les seves característiques quan encara no tenien la categoria ben definida.

La intervenció —va prosseguir dient— ha de consistir en marcar, assenyalar l’espai, denominar-lo i evidenciar-lo d’aquesta manera als vianants. Una forma discreta però categòrica, ja que es bateja l’espai com si es tractés d’un carrer o una plaça, és a dir, com un espai no-orfe. No va negligir el fet paradoxal de que potser, amb l’acció d’assenyalar-lo, se’l converteix precisament en un espai no-orfe, però ho va relativitzar assenyalant que el grup no pretén crear veritats absolutes encarnades en conceptes estàtics i immutables.

Va acabar dient. «Inaugurar un espai orfe obre una nova etapa del projecte que ha de facilitar o promoure la reivindicació d’altres espais orfes de la ciutat o, fins i tot, d’altres localitats. Convidem a tothom que vulgui sumar-se a aquesta iniciativa a que s’informi i hi participi activament».

Per finalitzar la intervenció, Pere Giménez i Xavier Martínez van procedir a enganxar les dues plaques identificatives entre l’entusiasme del assistents.

Aquest divendres, 30 d’octubre, a les 19.00 hores, es farà l’acte d’innauguració oficial de l’«espai orfe» n. 0 que es troba al tram del Carrer del Passeig situat entre el carrer Nou de Sant Pere i la Plaça de Jacint Verdaguer, a Terrassa.

En primer lloc, Javier Gamboa i Roser López Monsó, membres del grup de treball de Quelcom 09, adreçaran unes paraules al assistents.

A continuació, Pere Giménez, Alfons Freire i Xavier Martínez Soler, membres del grup de treball de Quelcom 09, procediran a instal·lar un rètol informatiu.

Per cloure l’acte, els assistents podran departir amistosament tot prenent una copa de cava, per cortesia del grup organitzador de Quelcom 09, a l’establiment públic Camellia, a la cantonada dels carrers del Passeig i Nou de Sant Pere.

Al enregistrar-ho, encara no sabem perquè, les imatges estan invertides i el temps a càmera lenta. Aquests espais orfes amaguen algun secret més doncs sembla ser que modulen l’espai-temps. Deu ser per això que són tan difícils de trobar i també el motiu de que hagin conviscut durant tant de temps en les ciutats, invisibles per els qui hi conviuen en el dia a dia.

Hi haurà algun misteri més per descobrir en aquests espais?

Els membres del grup de treball de Quelcom, iniciativa impulsada per Amics de les Arts, vam encetar la nostra acció creativa a partir d’una discussió a l’entorn del concepte de «no-llocs», definits per l’antropòleg Marc Augé com espais de trànsit (aeroports, autopistes, centres comercials, parcs temàtics…) mancats de vincles afectius i de memòria col·lectiva o individual. Tot i el caràcter seductor del concepte, vam arribar a la conclusió que qualsevol espai quan és viscut per una persona es converteix, gràcies a aquesta experiència, en un lloc. Els no-llocs, doncs, serien espais no viscuts; qualsevol indret és inevitablement un lloc quan una mirada, una acció o un discurs el reconeix. Per tant, la nostra reflexió es va orientar cap a l’espai viscut, per analitzar de quina manera les persones l’integren en la seva vida quotidiana, tot aproximant-nos a la mirada individual dels usuaris de diverses places de la ciutat.

Vam recollir fotografies, realitzades pels propis transeünts, per crear un panell-mapa fragmentari, format per parts significatives, que acompanyava el so que es genera a aquests llocs per tal de fugir de l’exclusivitat retiniana habitual i mostrar-los des d’una altra perspectiva sensorial. Aquesta experiència ens va permetre advertir que part dels usuaris es mou per l’indret seguint traçats rutinaris sense veure conscientment els espais que els envolten; o que escull unes zones d’activitat concretes deixant-ne d’altres de banda. Aquesta capacitat d‘abstracció ens mostrava que l’ús dels espais es presenta com una evidència; és a  dir, com quelcom pre-vist i per tant no vist.

Ens vam preguntar llavors quines intervencions en l’espai públic podien trencar aquestes rutines, i propiciar una alteració de la conducta dels usuaris, i vam  enumerar una sèrie d’espais adients per portar a terme aquestes experiències. La tria definitiva va caracteritzar aquest indrets com zones de trànsit (ponts, vies de comunicació, parades d’autobús…) o com zones indefinides, com els espais abandonats o el cel de la ciutat, que ens remeten a una tipologia concreta de buit.

Aquesta recerca ens va apropar una idea de Fredric Jameson sobre els mapes cognitius: qualsevol persona genera un mapa personal de la seva rutina, difícil d‘alterar. Els conceptes de «buit» i «abandonat» ens acabaren d’adreçar cap al descobriment d’una nova categoria d’espai que suposadament trenca l’evidència perquè esdevé quelcom no previst. D’aquesta manera, vam arribar a la definició d’una possible nova categoria: els «espais orfes».

L’espai orfe és aquell que és fruit de la incoherència: la traducció d’un projecte arquitectònic-urbanístic del plànol a l’espai real genera espais inoperants i afuncionals, fruit d’una mala gestió de l’espai. Són residuals, no reconeguts i, per tant no poden ser considerats llocs. Estan mancats de temps psicològic i són al marge de la realitat evident, però són dignes perquè evidencien l’existència dels nostres traçats rutinaris urbans; perquè representen la possibilitat que tenim d’aturar-nos i ancorar la nostra mirada en un altre lloc, de sortir del nostre mapa.

Els membres del grup vam decidir incidir sobre aquests espais orfes, obrir-los a la  mirada, encara que aquest mateix fet els fes desaparèixer per un instant. Ara prosseguim a la recerca de nous espais orfes per integrar-los dintre d’un projecte que hem construït dintre Google Maps i que està a l’abast de tothom que vulgui participar amb la incorporació de nous espais. Buscar espais orfes es acostar-se a l’entorn urbà propi amb els ulls més oberts, sortint de l’evidència en la que ens movem a la rutina dels dies.