Passa per la sala de creació Quelcom’10 i t’embassarem al buit un objecte íntim/privat. Tens fins el 14 d’octubre de 2010. Aquest dia farem una subhasta pública on el millor postor podrà comprar l’objecte íntim que vulgui preservar per sempre. El preu de sortida el poses tú al deixar l’objecte. Els diners de la subhasta s’utilitzaran per finançar el proper Quelcom’11.

PORTA UN OBJECTE ÍNTIM I ET CONVIDEM A UNA COPA DE VI

L’obra col·lectiva Quelcom’10 s’ha convertit en un acte públic; una “Subhasta d’objectes íntims”.  Aquests objectes s’estan recolectant, dia rere dia, en la Sala de creació. S’etiqueten, es pesen, se’ls hi posa preu i, finalment, s’embassen al buit i es guarden en un congelador que presideix el centre de la sala. Tot aquest procés està enregistrat per un sistema de vídeo-vigilància CCTV des de les quatre cantonades de la sala.

Per què aquesta obsessió per conservar la privacitat? Perquè després subhastar-la?

Actualment estem presenciant un fet important: la devaluació de la privacitat/intimitat. Rics que ens mostren casa seva un diumenge al matí, reality shows cada cop més inversemblants, xarxes socials que recol·lecten milers de dades privades, xips RFID, mòvil, GPS, buscadors online, la xarxa Echelon que recull i organitza tots els continguts digitals del planeta, blogs adolescents amb fotos compromeses…

Davant aquesta amenaça directa cal protegir, encara que només sigui simbòlicament, aquells objectes propis que no volem compartir, els objectes íntims. Els hem d’analitzar en profunditat per no perdre’n l’escència (etiquetatge). Els hem de preservar de l’entorn hostil (envassat al buit i congelació). I després del somni impossible, quan un topa amb la realitat i desperta, ha de vendre’ls, desfer-se’n. La subhasta pública no és més que el símbol de no poder lluitar contra un sistema capitalista, enmascarat com a democràtic, que no dona cap altre oportunitat que vendre’s a un mateix. Prostituir la seva informació privada, informar a les empreses que és el que li agrada i que no. Per acabar com totes les grans idees del nostre segle, com totes les filosofies i moviments que han nascut en aquesta dictadura…

…en un stand del supermercat amb un gran cartell lluminós que diu “OFERTA”

Estela Ruiz és joiera de professió i va decidir treballar la seva obra individual des d’aquest àmbit creatiu. Partint dels conceptes “privacitat” i ”intimitat”, va plantejar-se l’execució d’un tipus de peces inusuals i amb una càrrega conceptual que enllacés subtilment amb els temes plantejats.

En un principi va pensar en treballar joies amb lupes, diferents cristalls, miralls; volia explicar que “una situació concreta pot ser privada o pública segons el punt de vista d’aquell que l’observa”. La recerca, però, va conduir-la cap a d’altres camins.

Com t’has plantejat el teu treball?

“La idea és agafar objectes que per a mi signifiquin privacitat o intimitat, i descontextualitzar-los”.

És a dir, Estela ha treballat amb un preservatiu, per exemple, fins aconseguir integrar-lo en una joia, o amb un diari personal. Es tracta d’objectes que remeten al “jo privat” i que extrets d’un context íntim i transformats en objectes nous, convertits en joies, guanyen un nou estatus d’objectes públics.

Les joies, segons Estela, són públiques; però en aquest cas estan estretament unides a una intimitat. L’objectiu és generar una mena de dubte, un joc de descoberta, una sorpresa motivada per l’ús d’uns materials inusuals, contradictoris.

El repte era crear una joia diferent, trobar la manera d’enfrontar-s’hi tant plàstica com tècnicament.

“Seria molt fàcil treballar amb plata, pedres precioses, pell: els materials amb els quals normalment elaboro les meves peces. Amb les joies pensades per ser comercialitzades hi ha limitacions: han de ser ergonòmiques, factibles tècnicament… Per això m’agrada fer un treball com aquest, perquè puc experimentar amb altres conceptes i materials. Fins i tot, potser n’acabarà sortint alguna cosa comercial del treball amb làtex, d’un preservatiu”.

Helena Kotnik normalment treballa el dibuix i la performance; i per a la realització de la seva obra individual ha partit del seu propi posicionament en el projecte global.

“La meva obra individual és una recopilació de diferents conceptes. D’una banda hi ha els conceptes públic i privat; i de l’altra vull fer visible el sistema en el qual s’emmarca la meva participació en el projecte col·lectiu”.

Com pretens mostrar-ho?

“Ho intentaré fer visible mitjançant una sèrie d’objectes disposats damunt d’una taula: una escultura, una llibreta de treball amb dibuixos sobre el concepte de privacitat, apunts, les actes de les reunions del col·lectiu, alguns textos significatius sobre el tema…”.

També treballarà la performance. Ha preparat un programa paral·lel amb les seves intervencions concretes en tallers i conferències programades en el marc de Quelcom’10. En definitiva, és conscient que té un munt d’eines a seu abast i se servirà d’algunes d’elles per actuar, per evidenciar la seva acció.

Reflexiones sobre el teu propi procés creatiu?

“Reflexiono sobre la meva posició en el projecte i d’aquí en surt la meva proposta creativa. En definitiva, es tracta de la meva actitud davant la meva obra. Com em sento en el projecte, quin paper escullo representar. Sóc conscient del meu lloc, de com hi jugo, de com em moc”.

L’obra, entesa com a concepte purament plàstic desapareix i esdevé actitud. Els objectes escollits per Helena són testimonis que ens parlen a l’hora del procés i l’hora d’ella mateixa, indeslligables l’un de l’altra.

“La idea es trabajar la elección más allá de la imposición de algo o alguien; ser consciente de tus propios medios y cada vez más, dar prioridad a la individualidad… Individualidad que camina o necesita de una buena dosis de privacidad para hacer tus reflexiones personales y así determinar hasta que punto expones o no cosas de tu intimidad. Se trata de reflexiones sobre el espacio, el ambiente que elegimos para vivir, prestar atención a nuestra propia determinación… saber lo más exactamente posible cuáles son tus propios deseos, para que así sepamos clasificar donde empieza y acaba nuestra privacidad.

Tenemos la oportunidad, como artistas y estimuladores de auto-expresarnos, de explicar lo que ocurre en nuestro entorno; llamar la atención sobre algo que pueda resultar incómodo o no; percibir los pros y los contras de una determinada situación, las cámaras, las actitudes… ser apenas un numero de identificación fiscal identificable ‘para siempre’ (…).

Deambular, ‘ligar’, nutrirnos y nutrir a través de silencio compartido y cómplice. Observar y dejarse observar, y en algún momento observarnos en los espejos de las tiendas, escaparates, reflejarnos.

¿Se trata de estímulos? ¿De invasiones de la privacidad?  Tal vez el aprendizaje del silencio creativo necesario, donde habita nuestra intimidad… Este silencio cada vez más amenazado por los excesos de informaciones y opciones o estímulos que impiden una libre elección acertada (…).

La soledad implícita. Admitirse individualidad en medio a muchas otras individualidades que comparten el mismo instante y empezar el verdadero ejercicio de observar: a uno mismo, al otro, al  entorno.

¿En qué lugar nos situamos en la ‘obra’? ¿Dónde está nuestra mirada? ¿Cómo participar? ¿Nos alejamos en nuestro pequeño espacio seguro?”

Des d’un bon començament Juan Carlos Estudillo va sentir-se atret pel concepte d’intimitat. Va decidir treballar-lo mitjançant el gravat i a partir d’un format petit, perquè “al espectador le obliga a acercarse más a la obra, a establecer una relación más íntima con el objeto”.

Va buscar algunes imatges a internet, fotografies íntimes: nus, parelles… Tot i tractar-se de persones en actituds o situacions privades, les fotografies estaven exposades en plataformes públiques.

Per què vas escollir aquestes imatges?

“Se trata de unas imágenes que pertenecen a la intimidad, pero están colgadas en un sitio público. Las he reproducido con un medio diferente: no quería trabajar su esencia realista, fotográfica, sinó con los contornos de las figuras, con su mancha abstracta”.

L’objectiu de Juan Carlos és ocultar, dotar de misteri una serie d’imatges íntimes que a l’hora són públiques, en definitiva: retornar-les a una intimitat creada subjectivament, retreballada. I per portar-ho a terme ha optat per la tècnica del gofrat. Per què?

“El gofrado permite jugar con la ambigüedad, es sutil. El espectador tiene que es forzarse para reconocer la imagen, acerse a ella, romper el espacio íntimo”.

Una de les obres de Juan Carlos mostra una noia d’esquena, com es descorda el sostenidor; com es gira lentament, es baixa les calces, té el pit al descobert, el rostre; i mira aquells que l’observen. Es tracta d’un moviment íntim capturat subtilment, que sedueix l’espectador. Una altra de les peces representa una seqüència estàtica: dos cossos abstrets, convertits en un de sol que identifiquen, misteriosament, una parella fent l’amor. En ambdós casos l’espectador, voyeur, té el privilegi d’envair intimitats.

Després, però, va tornar a la intimitat individual, al racó. Va pensar en reinterpretar un  espai íntim de casa seva. Construir un indret, en certa mesura simbòlic, que la representés a ella mateixa: “una mena de collage: un racó de casa meva, una paret plena de quadres, dibuixos, un llibre que m’agradés, un sofà, un llum…”

Perquè volies recrear un “tros” del teu espai quotidià?

“Des del principi del projecte em va seduir la idea de la intimitat més que no pas de la privacitat. Recrear un racó de casa meva seria molt íntim, em representaria a mi mateixa. Em considero barroca, m’agraden els objectes, l’acumulació de coses. Pensava que podria estar bé que el públic investigués una mica, que pogués fer el xafarder entre les meves coses… Pensava en un espai de descoberta. Quan vaig a casa d’algú m’agrada mirar-ho tot.

Cristina, però, va optar finalment per treballar un quadre. Parteix de la idea d’un home futur sense intimitat, totalment transparent; en recrea una imatge inspirada en “Anatomia Humana, desmontable y articulada”. Es tracta d’una representació mitjançant la qual vol jugar amb ironia i reflexionar sobre l’individu sense intimitat, exposat nu (transparent) als usuaris que comparteixen amb ells les meravelles de la comunicació que ens ofereixen les noves tecnologies.

“Don Transparencia”, un quadre amb perfil a Facebook que publica totes les seves intimitats i secrets.

Aquests són una part dels diferents “estímuls”– externs al grup de creadors Quelcom’10– que ens heu fet arribar durant la fase de recerca.

Gràcies a tots/es els/les qui heu col·laborat. Podeu seguir enviant-nos texts, imatges o enllaços relacionats amb la privacitat.

ESTÍMULS FASE RECERCA QUELCOM’10 (I)

• STM01: Alejandra Pizarnik
• STM02: Paul Valéry
• STM03: Òscar Rocabert
• STM04: Jaume Cabré
• STM05: Javier González Delgado
• STM06: Antoni Clapés
• STM07: Aldo Cardoso

Buscant la mirada entremaliada del transeünt.

La imatge Quelcom’10, ens mostra a una noia relaxada que sap que està sent observada. No sembla importar-li gaire però tampoc té gaire curiositat per descobrir qui hi ha al darrere mirant. Va vestida amb roba d’estar per casa, còmode, i tot i que s’acaba de llevar, va maquillada. A punt per la nova societat, no del control ni de la transparència, la societat de la “extimitat desenfocada”. I es que cap ordre maligne obliga a ningú a fer pública la seva intimitat, és un mateix qui tria i qui ho fa. I tampoc de la transparència, doncs és un mateix qui ho origina, manipula i “maquilla”, segons els seus propis interessos, quedant la transparència mig entelada, desenfocada.

L’extimitat és una manera d’anomenar el fet de publicar els afers íntims d’una persona. És compartir la intimitat amb l’exterior. En pocs anys, la “intimitat” sembla ser que ha perdut força valor i això és preocupant, doncs si es devalua un bé és per a després especular-hi. Sembla ser que en un futur pròxim la “intimitat” serà un bé de luxe, únicament per a la gent d’elit, així que serà millor que les classes mitges i baixes en comencem a estalviar.

Quan estàs disposat a pagar per conservar la teva intimitat?

Disseny: Ian Gehlhaar / Foto: Andreu Romaní.

Iz, artista visual i membre del grup Quelcom’10, realitzarà una intervenció al carrer Major de Terrassa que consta de diferents elements que conviden a la interacció del públic i que juga amb els rols d’observador i d’observat, creant un discurs sobre la “Privacitat”, el leitmotiv del Quelcom’10.

Aquesta intervenció forma part de l’obra individual que l’artista brasilenya presentarà a la Sala de Creació d’Amics de les Arts (Carrer Teatre 1, Terrassa) juntament amb la resta d’integrants del grup de creadors Quelcom’10; Cristina Borobia, Juan Carlos Estudillo, Helena Kotnik i Estela Ruiz.

• Hora: 18h < 20h
• Lloc: MILAR-PALOMA, Carrer Major 12, Terrassa
• Artista: IZ

Des de l’organització del projecte, Quelcom – Processos de creació col·lectiva, volem agraïr especialment la col·laboració del comerç MILAR-PALOMA qui ens cedirà el seu aparador i varis televisors.

Entre l’inventari i la intervenció —al cap i a la fi, totes dues paraules tenen l’origen en la idea de troballa— membres del Grup d’Estètica i Política – Segle xxi treballaran conjuntament en un esdeveniment, quelcom d’inconcret entre el debat i la creació col·lectiva. De què parlem quan parlem d’allò privat? Sota quines formes, quines construccions o personatges, se’ns apareix aquest concepte? On és el límit de l’íntim? “Fora de lloc” vol ser la construcció d’un glossari que ens ajudi a orientar-nos en el desdibuixat territori del públic i del privat.

• Fora de lloc. Intervencions
  
• Dimecres 13 d’octubre 2010, a les 19:00h.
  
• Biblioteca Central de Terrassa
  
• A càrrec de GEP21. Grup d’estètica i política Segle XXI.

TOTES LES CONFERÈNCIES SÓN GRATUÏTES.