Nota 02 | Procés creatiu (2)

L’organització del treball del grup de creadors

El grup de creadors es troba tots els dijous per la tarda. Han organitzat la tasca de fer ploure idees i discutir-les de manera operativa. Durant el mes de juliol han estat cercant punts de vista diversos a l’entorn de la privacitat i de la intimitat, amb l’objectiu de convergir en un únic camí. Un punt de partida que es proposen treballar durant l’agost, per tal d’enfortir-lo. Aquesta recerca més focalitzada els ha de permetre materialitzar el concepte del projecte col·lectiu a
partir de setembre.

Treballen amb un munt d’idees que ordenen; anoten temes, experiències, reflexions en forma de llista o acta, resums de cada reunió, amb l’objectiu d’anar fent créixer un univers calidoscòpic. També constaten l’existència d’una sèrie de temes recurrents, que els condueixen gairebé de manera inconscient
cap a la focalització. Els seus interessos se centren en determinades temàtiques que analitzen des de diverses perspectives, que exploren des de dins, evitant així la pèrdua de rumbs, la dispersió.

Han començat a tenir en compte algunes idees sobre la materialització de l’obra col·lectiva: se centren, per exemple, en l’acte de l’observació de la intimitat. Paral·lelament, cadascun dels artistes està treballant en la concepció de la seva l’obra individual.

Inicialment, i pel que fa a l’obra col·lectiva, es plantegen, per exemple, observar un suposat observador de les seves obres individuals, integrades en el projecte conjunt. Observar un públic que, amb la seva mirada, envaeix l’obra íntima de cadascú. Una mirada íntima que esdevé pública pel fet de ser observada.

La mirada subjectiva

Un dels temes que pren més força entre els creadors és el de la dualitat entre el misantrop i l’exhibicionista, l’observador i l’observat; el de la concepció subjectiva de la mirada. Una determinada situació pot ser pública o privada segons la mirada de l’observador, que la defineix de manera subjectiva.
Per exemple: un home s’està dutxant tranquil·lament a casa seva. El seu cos, nu, és descobert per un grup d’amics que sopen en un altre habitatge. Hi ha qui el mira un instant i considera que envaeix la seva intimitat; hi ha qui considera la visió amb naturalitat i no pas com un acte d’exhibicionisme per part de l’observat. Potser no existeix l’espai públic o privat en ell mateix, sinó que es tracta de dues construccions subjectives; és l’observador qui decideix, o no, envair la intimitat de l’altre, és a dir, “crear-la” o no.

No obstant això, existeixen espais etiquetats socialment com espais més o menys públics o més o menys privats; espais considerats de confluència d’individus (públics) i espais d’ús individual o per a col·lectius restringits (privats). Malgrat tot, hi ha espais públics que tenen connotacions més
privades que d’altres i que afecten el comportament de les persones. Per exemple, la platja és un espai que ens remet a la infinitud i a la natura, i per això la gent que n’és usuària potser adopta actituds més relaxades, més íntimes. En canvi, en una piscina pública -un recinte limitat, tancat -, la gent té tendència a adoptar comportaments menys íntims perquè està més exposada a la mirada dels altres i perquè sent que la seva llibertat d’acció està més acotada tant físicament com pel que fa a la seva actitud.

La intimitat de l’observador

Però també hem de ser conscients d’un altre aspecte: quan mirem l’altre podem sentir un invasió de la nostra pròpia intimitat. El que contemplem pot arribar a violentar-nos, potser perquè no volem veure allò que nosaltres no faríem en públic, potser perquè ens veiem reflectits en l’altre.

De totes maneres, cal dir també que desxifrem les accions que observem en funció de codis personals i socials, paràmetres que les defineixen dins d’un marc d’acceptabilitat pública o d’intimitat. Però si prenem l’observador com a punt de partida potser ens cal considerar no només la seva subjectivitat sinó també l’espai on aquest s’ubica.

Per exemple: Contemplar la intimitat en públic o en privat ens afecta de manera diferent? Contemplar un acte íntim en una plaça concorreguda juntament amb d’altres persones; o en solitari, des del nostre dormitori, ens produeix les mateixes sensacions?

Nota 01 | 22 de juny de 2010

El grup de creadors Quelcom’10 inicia el seu treball el 22 de juny. Aquesta primera trobada serveix per plantejar alguns temes de funcionament i resoldre dubtes per part de l’organització. D’altra banda, les primeres idees sobre el tema a tractar (la privacitat) comencen a ser verbalitzades espontàniament i a generar discussió entre els artistes.

El treball col·lectiu, el temps disponible i  el tema a tractar

A grans trets, aquest és el guió temàtic de la primera trobada. Els creadors veuen el treball col·lectiu, a punt de ser emprès, com una tasca interessant, engrescadora; suposa el contrapunt al treball en solitari portat a terme habitualment; comporta la possibilitat de contraposar punts de vista diferents. L’organització del temps és motiu de reflexió, és vista com una garantia no només de l’èxit final del procés sinó també com a marc adequat per al desenvolupament del treball d’una manera harmònica; establir algun tipus de pauta resulta necessari, és una garantia, una seguretat. En general el tema proposat (la privacitat), resulta molt atractiu per als creadors, perquè se’l senten proper, i perquè el veuen, d’entrada, com a calidoscòpic.

De la privacitat a la intimitat

Durant el transcurs d’aquesta primera trobada es perfila un tema (o subtema): la intimitat. Privacitat, intimitat?  On cal situar els límits? Pensar en aquests conceptes genera un debat sobre la seva definició. La intimitat està associada a relacions i situacions d’amistat concretes, eròtiques i materno/paternofilials, per exemple; té una connotació més emocional, visceral fins i tot. La intimitat s’entén ubicada més en l’interior de la privacitat.

A Cristina Borobia, la intimitat la porta al retrat, però també a mirar, indiscreta, per la finestra; al fet d’observar l’altre (un observador potencial que pot mirar o no algú).

Estela Ruiz, se situa directament en el punt de vista de l’observador: aquell que mira és qui defineix la intimitat, és qui converteix alguna cosa en íntima o no pública (perquè és vista per altri); és l’espectador qui esdevé transgressor, apunta Iz.

La (con)fusió entre allò públic i allò privat

Helena Kotnik apunta que l’accessibilitat a la informació no equival a informació pública, pot suposar tot el contrari. La informació pública pot esdevenir privada, tot dependrà del nombre de persones que hi accedeixin, i o tant dels filtres o barreres prèviament establerts.

És el mateix individu, doncs, qui converteix quelcom en públic o privat?