Va obrir l’acte Javier Gamboa, descobridor de l’esmentat espai i motivador de les inquisicions desenvolupades pel conjunt del grup al voltant del concepte d’espai orfe.

A continuació, Roser López Monsó va realitzar un breu discurs en el qual començar destacant que aquesta primera inauguració constituïa l’acte conclusiu de la segona etapa del projecte «No-llocs», corresponent a la convocatòria de 2009 de Quelcom.

Va recordar com el grup de treball, un cop definida la categoria, va considerar que calia passar a la pràctica, fent constatar d’una manera pública l’existència d’aquests espais a la ciutat, i que la millor manera de fer-ho era marcant-los com a tals.  També va indicar que s’havia escollit aquest espai perquè va ser el primer que va fixar l’atenció del grup —quan Javier Gamboa els va advertir de la seva existència molt propera a Amics de les Arts— que es va sentit atret subconscientment  per les seves característiques quan encara no tenien la categoria ben definida.

La intervenció —va prosseguir dient— ha de consistir en marcar, assenyalar l’espai, denominar-lo i evidenciar-lo d’aquesta manera als vianants. Una forma discreta però categòrica, ja que es bateja l’espai com si es tractés d’un carrer o una plaça, és a dir, com un espai no-orfe. No va negligir el fet paradoxal de que potser, amb l’acció d’assenyalar-lo, se’l converteix precisament en un espai no-orfe, però ho va relativitzar assenyalant que el grup no pretén crear veritats absolutes encarnades en conceptes estàtics i immutables.

Va acabar dient. «Inaugurar un espai orfe obre una nova etapa del projecte que ha de facilitar o promoure la reivindicació d’altres espais orfes de la ciutat o, fins i tot, d’altres localitats. Convidem a tothom que vulgui sumar-se a aquesta iniciativa a que s’informi i hi participi activament».

Per finalitzar la intervenció, Pere Giménez i Xavier Martínez van procedir a enganxar les dues plaques identificatives entre l’entusiasme del assistents.

En primer lloc, va parlar Roser López Monsó que va fer un recorregut cronològic exhaustiu de les activitats desenvolupades pel grup de treball Quelcom 09. A continuació, Alfons Freire es va centrar en el concepte de «espai orfe» —originat en les observacions de les derives psicogeogràfiques de Javier Gamboa—, va explicar el procés de la seva concepció en debats intensos i va assajar una definició. Per tancar la intervenció dels membres del grup de treball, Pere Giménez i Xavier Martínez van mostrar i comentar alguns dels espais orfes establerts a la ciutat de Terrassa.

Per acabar l’acte, el grup organitzador va presentar als assistents la web www.quelcom.org  i diversos audiovisuals breus que repassen somerament  les activitats realitzades i anuncien altres més extensos que documentaran de manera més detallada totes les activitats realitzades: conferències, tallers, experiències, debats, accions…

Un lloc orfe es un espai dintre del món habitat que es caracteritza per la seva incoherència. Són espais residuals invisibles per a la nostra rutina. Resten al marge de la vida quotidiana i comporten una relació de disconfort amb el medi.

El grup de treball de Quelcom 09 va dedicar la jornada del divendres a fer una visita per tot Terrassa a la recerca de nous espais orfes. Es va recollir documentació gràfica i ara mateix el grup treballa en una definició dels espais orfes i la seva qualificació.

El punt de partida inicial del taller “T’agradaria arribar els orgasmes més fàcilment?” va ser una posició crítica respecte el mercat de consum, la immediatesa i l’anulació de la creativitat individual; així com la reivindicació d’una tècnica tradicional (el brodat) i de les seves possibilitats plàstiques a partir d’una nova utilització.

El taller va ser pensat com a trobada informal, acte social i relacional, en definitiva: com la creació d’un espai d’aprenentatge on compartir una experiència creativa. Com un espai per reivindicar el temps d’execució, valuós i lent, com a part de la creació individual i, alhora, convertir l’experiència en un acte poètic.

El punt de partida de la creació artística va ser la poesia visual i objectual; com a procés constructiu de sentit i bellesa mitjançant la utilització de figures retòriques, conscient o inconscientment, i l’expressió individual, íntima. El taller va consistir en la construcció de sentit poètic a partir de la combinació d’un dibuix (un nu femení) per a ser brodat, un objecte i una paraula que els participants van haver d’escollir i integrar en la composició. A aquests elements s’hi afegien les possibilitats plàstiques, a explorar, de la tela i del fil.

Els assistents van realitzar el brodat amb punt de costura i/o punt de tronc; punts senzills però que permeten realitzar un traç lineal. El fet de tractar-se d’un procés d’execució reflexiu en un primer moment, i lent i potenciador de les habilitats manuals, després, així com d’un procés de descoberta de nous recursos expressius, va convertir aquesta l’experiència plàstica en una activitat molt gratificant.

A continuació us mostren alguns dibuixos i esborranys que va aportar Javier Gamboa a la seva exposició efímera, diminuta i, a vegades, tènue, gairebé incorpòria, evanescent…

Desprès del taller del diumenge, en Tiago em va recordar l’obra de Poster Boy. Un artista que treballa especialment al metro (un no-lloc?). La seva manera de fer és retallar elements d’un anunci publicitari de les tanques del metro per enganxar-los en una altra. D’aquesta manera aconsegueix canviar el sentit de la publicitat i del seu missatge.

El seu treball és perillòs, ja que és perseguit pels agents de seguretat del metro, i l’ha de fer amb gran rapidesa per evitar que l’agafin.

L’atzar juga un paper important. Poster Boy treballa amb els elements que es troben in situ establint variacions sobre la marxa.

Podeu trobar molta informació a la xarxa sobre aquest artista. A continuació teniu un parell de vincles com a exemple.

Una sèrie de fotos amb obres d’aquest artista: http://www.flickr.com/photos/26296445@N05/sets/72157605066109339/

Poster Boy en acció (no sé si s’obre directament o cal copiar el vincle i fer servir el navegador): http://www.youtube.com/watch?v=21iVQ0iXs00

Un comentari i una referència d’en Tiago: “He tornat a cercar informació sobre Poster Boy i resulta que la història és molt més complexa i interessant que allò que recordava: quan el noi va ser arrestat, va alegar que Poster Boy és una ‘entitat’ i no es ningú en concret. En tot cas, l’activitat amb el cúter ha seguit, així com entrevistes realitzades amb algú que s’identifica com Poster Boy”. 

http://www.elpais.com/articulo/portada/Quien/teme/cuchilla/Poster/Boy/elppor/20090313elptenpor_6/Tes

Resulta curiosa la relació amb el mercat i també la difusió de la figura de l’autor, que queda anulada.

Amb el taller dirigit per Javier Gamboa es va afegir una perspectiva més, una capa més, es va obrir un nou plec al mot-guia originari (no-llocs). Coincidint feliçment amb la tramesa per part del coordinadors del projecte d’un suggeridor text de l’assagista Manuel Delgado —en el qual es posa en primer pla la no-ciutat conformada pels itineraris, pels trajectes, per les transhumàncies urbanes imprevisibles—, Javier Gamboa va aportar alguns referents artístics que juguen amb la fugacitat de petits gestos —com caminar pels carrers amb un bloc de gel, mentre aquest deixa un efímer rastre de l’itinerari, fins al moment que es desfà totalment—. Altres maneres de transitar —i diríem de generar en el si dels llocs i no-llocs que ens envolten, llocs-altres—, les quals parteixen del gest mínim, o del petit detall, per tal de provocar una transformació en els participants, una percepció diferent de l’entorn (sense monumentalitat grandiosa), una concentració i una atenció no rutinàries. Trànsits que cerquen la comunicació, en definitiva.

El taller de fet va començar amb una mena de «muntatge»: a partir d’una narració de L’herbe rouge de Boris Vian, interrompent-la, i enriquint-la, s’hi van anar juxtaposant diverses experiències, intervencions artístiques o textos literaris, les quals tenien la funció de crear el marc, el to emocional de la següent part pràctica —dins del local d’Amics de les Arts i després a l’exterior, al Vapor Ventalló—. Integrada dins del muntatge, aparegué una de les aportacions impensades a la línea temàtica (no-llocs): la de les creacions literàries fantasioses, fruit de vegades d’una primera guspira sols verbal, com Ouapiti (Boris Vian), Snark i Boojum (Lewis Carrol), o Odradek (Frank Kafka). Gestos mínims, creacions de formes simples, objectes imaginaris (no-personatges!): escletxes de quelcom que fugaçment il·luminen els llocs i els no-llocs, i permeten que hi circuli l’aire de la comunicació. El discret xoc de les pràctiques creatives, insidioses com Odradek:

De vegades em pregunto què se’n farà, d’ell. ¿És que pot morir? Tot allà que mor ha tingut abans alguna mena d’objectiu, alguna mena d’activitat, que l’ha acabat consumint; però això no s’aplica a Odradek. [...] És evident que no fa cap mal a ningú; però la idea que, a sobre, encara m’hagi de sobreviure, em resulta gairebé dolorosa.

«Tribulacions d’un pare de família», Frank Kafka

Josep Maria Casasús Rodó (Membre de Gep21)

Hi ha hagut un punt de coincidència entre el taller de Javier Gamboa (dissabte 26 de setembre) i el d’Alfons Freire (diumenge 27 de setembre): unir punts. M’explico: un dels projectes als quals es va referir Javier Gamboa, en la preparació de la part pràctica del seu taller, fou el d’un web en el qual hom hi podia penjar fotografies d’un mateix o d’amics i familiars, però en les quals es mostrés com s’havien unit les pigues corporals, de manera que formessin un dibuix (figuratiu o abstracte). Alfons Freire avui s’ha aixecat de taula de sobte i ha penjat un paper a la paret, i ha marcat uns punts aleatòriament, i ha convidat tot seguit a un dels participants que els unís amb línies, de tal manera que, com passa amb les constel·lacions, aquells esparsos punts adquirissin un sentit. Atzar i sentit. (L’itinerari és una de les estratègies d’emergència del sentit: com l’itinerari que fa la mà que uneix punts.)

Una altra de les estratègies d’aprofitament de l’atzar per generar sentit proposades per Alfons Freire ha estat l’ús d’imatges (majoritàriament publicitàries, és clar) de revistes, les quals s’havien de combinar fragmentàriament de forma més o menys aleatòria (no explicarem els detalls, no fos cas que Alfons Freire volgués repetir l’experiència en altres contextos). El xoc imprevist fa saltar guspires de sentit.

El cas és que a mi m’ha fet pensar en Cortázar, un virtuós en l’extracció de sentit dels encontres no planificats. Explicava l’escriptor en un documental com li agradava de mirar les diferents capes de cartells publicitaris, fragmentats i molt malmesos els més vells, als murs dels carrers de París i com tot caminant s’anava deixant endur meditativament per les evocacions que en resultaven. És un exemple d’apropiació creativa per part de l’usuari dels llocs i els no-llocs, afegint-hi una capa (potser fugaç) que els transforma en llocs-altres. En la proposta de Cortázar s’uneix de forma subversiva l’itinerari i l’atzar de les imatges publicitàries. El repte és que això generi quelcom que vagi més enllà de la «vivència personal i intransferible» (si és que acceptéssim que existeix aital fenomen): el que podríem anomenar una obra d’art, la qual, com sembla que apuntava Javier Gamboa al seu taller, vol propiciar una comunicació, sense que necessàriament hagi de ser l’esmentada obra d’art un objecte físic, material, durador.

Als intents del pensament lògic de reduir l’atzar a ignorància de les causes, hi contraposava Alfons Freire l’activitat artística. El joc és el que uneix atzar i sentit. L’art, doncs, ens permet jugar amb la multitud d’imatges amb què inevitablement topem, de manera que hi trobem un sentit: la qual cosa no vol dir necessàriament que hi identifiquem un missatge o que les sapiguem explicar… De manera, diria jo, que ens puguem fer el propi itinerari —un lloc-altre— enmig dels llocs i els no-llocs.

Josep Maria Casasús Rodó

(Membre de Gep21)

Mira’m! Això pretén dir-nos el luxós rellotge des del paper brillant de la revista: «Mira’m! (em necessites per a què t’admirin…)».

En el joc d’atzar i sentit al qual ens ha convidat Alfons Freire, se m’ha imposat fer explícita l’aura —la mirada— que la publicitat injecta a les mercaderies. La mirada —segura de si mateixa, desafiant, mirada que aguanta les mirades— ocupa ara  el centre de l’esfera.

Contrast: la mirada d’un poeta, més aviat sorpresa o dubitativa; no gaire segura, em sembla, d’allò que està fent aquella altra persona, el fotògraf, amb el seu aparell. Malfiança o només impaciència poc dissimulada pel fet d’estar obligat a aturar el flux vital per un afer nimi (una fotografia)?

Deia el lema publicitari: «Más allá de lo que perciben…». Calia desactivar-lo: aquest «més enllà» era la fascinació de la mercaderia, el glamour de l’objecte de luxe: calia fugir de la espiral xucladora del mercat.

Hi surt, doncs, allò que perceben els sentits? No ben bé, puix que no hi ha  coses, sinó sols mirades: paisatges fotografiats per convidar a la mirada,  mirades injectades en les coses.  I sobretot, mirada consternada davant la cosa «càmera fotogràfica», al costat de la mirada a punt de disparar, com si fos un objectiu fotogràfic de la mateixa precisió que un fusell.

Per tal d’alliberar l’espectador d’una sobredosi, calia el llibre, car obre la nostra mirada a altres horitzons: mirada fluïda ara, camí de fugida, carretera enllà. A prendre l’aire.

(Josep M. Casasús Rodó és membre de Gep21 i del grup organitzador de Quelcom. La seva imatge ha estat produïda al taller «Atzar i sentit», dirigit per Alfons Freire, desenvolupat en el marc de Quelcom.)