Desprès del taller del diumenge, en Tiago em va recordar l’obra de Poster Boy. Un artista que treballa especialment al metro (un no-lloc?). La seva manera de fer és retallar elements d’un anunci publicitari de les tanques del metro per enganxar-los en una altra. D’aquesta manera aconsegueix canviar el sentit de la publicitat i del seu missatge.

El seu treball és perillòs, ja que és perseguit pels agents de seguretat del metro, i l’ha de fer amb gran rapidesa per evitar que l’agafin.

L’atzar juga un paper important. Poster Boy treballa amb els elements que es troben in situ establint variacions sobre la marxa.

Podeu trobar molta informació a la xarxa sobre aquest artista. A continuació teniu un parell de vincles com a exemple.

Una sèrie de fotos amb obres d’aquest artista: http://www.flickr.com/photos/26296445@N05/sets/72157605066109339/

Poster Boy en acció (no sé si s’obre directament o cal copiar el vincle i fer servir el navegador): http://www.youtube.com/watch?v=21iVQ0iXs00

Un comentari i una referència d’en Tiago: “He tornat a cercar informació sobre Poster Boy i resulta que la història és molt més complexa i interessant que allò que recordava: quan el noi va ser arrestat, va alegar que Poster Boy és una ‘entitat’ i no es ningú en concret. En tot cas, l’activitat amb el cúter ha seguit, així com entrevistes realitzades amb algú que s’identifica com Poster Boy”. 

http://www.elpais.com/articulo/portada/Quien/teme/cuchilla/Poster/Boy/elppor/20090313elptenpor_6/Tes

Resulta curiosa la relació amb el mercat i també la difusió de la figura de l’autor, que queda anulada.

Hi ha hagut un punt de coincidència entre el taller de Javier Gamboa (dissabte 26 de setembre) i el d’Alfons Freire (diumenge 27 de setembre): unir punts. M’explico: un dels projectes als quals es va referir Javier Gamboa, en la preparació de la part pràctica del seu taller, fou el d’un web en el qual hom hi podia penjar fotografies d’un mateix o d’amics i familiars, però en les quals es mostrés com s’havien unit les pigues corporals, de manera que formessin un dibuix (figuratiu o abstracte). Alfons Freire avui s’ha aixecat de taula de sobte i ha penjat un paper a la paret, i ha marcat uns punts aleatòriament, i ha convidat tot seguit a un dels participants que els unís amb línies, de tal manera que, com passa amb les constel·lacions, aquells esparsos punts adquirissin un sentit. Atzar i sentit. (L’itinerari és una de les estratègies d’emergència del sentit: com l’itinerari que fa la mà que uneix punts.)

Una altra de les estratègies d’aprofitament de l’atzar per generar sentit proposades per Alfons Freire ha estat l’ús d’imatges (majoritàriament publicitàries, és clar) de revistes, les quals s’havien de combinar fragmentàriament de forma més o menys aleatòria (no explicarem els detalls, no fos cas que Alfons Freire volgués repetir l’experiència en altres contextos). El xoc imprevist fa saltar guspires de sentit.

El cas és que a mi m’ha fet pensar en Cortázar, un virtuós en l’extracció de sentit dels encontres no planificats. Explicava l’escriptor en un documental com li agradava de mirar les diferents capes de cartells publicitaris, fragmentats i molt malmesos els més vells, als murs dels carrers de París i com tot caminant s’anava deixant endur meditativament per les evocacions que en resultaven. És un exemple d’apropiació creativa per part de l’usuari dels llocs i els no-llocs, afegint-hi una capa (potser fugaç) que els transforma en llocs-altres. En la proposta de Cortázar s’uneix de forma subversiva l’itinerari i l’atzar de les imatges publicitàries. El repte és que això generi quelcom que vagi més enllà de la «vivència personal i intransferible» (si és que acceptéssim que existeix aital fenomen): el que podríem anomenar una obra d’art, la qual, com sembla que apuntava Javier Gamboa al seu taller, vol propiciar una comunicació, sense que necessàriament hagi de ser l’esmentada obra d’art un objecte físic, material, durador.

Als intents del pensament lògic de reduir l’atzar a ignorància de les causes, hi contraposava Alfons Freire l’activitat artística. El joc és el que uneix atzar i sentit. L’art, doncs, ens permet jugar amb la multitud d’imatges amb què inevitablement topem, de manera que hi trobem un sentit: la qual cosa no vol dir necessàriament que hi identifiquem un missatge o que les sapiguem explicar… De manera, diria jo, que ens puguem fer el propi itinerari —un lloc-altre— enmig dels llocs i els no-llocs.

Josep Maria Casasús Rodó

(Membre de Gep21)

Mira’m! Això pretén dir-nos el luxós rellotge des del paper brillant de la revista: «Mira’m! (em necessites per a què t’admirin…)».

En el joc d’atzar i sentit al qual ens ha convidat Alfons Freire, se m’ha imposat fer explícita l’aura —la mirada— que la publicitat injecta a les mercaderies. La mirada —segura de si mateixa, desafiant, mirada que aguanta les mirades— ocupa ara  el centre de l’esfera.

Contrast: la mirada d’un poeta, més aviat sorpresa o dubitativa; no gaire segura, em sembla, d’allò que està fent aquella altra persona, el fotògraf, amb el seu aparell. Malfiança o només impaciència poc dissimulada pel fet d’estar obligat a aturar el flux vital per un afer nimi (una fotografia)?

Deia el lema publicitari: «Más allá de lo que perciben…». Calia desactivar-lo: aquest «més enllà» era la fascinació de la mercaderia, el glamour de l’objecte de luxe: calia fugir de la espiral xucladora del mercat.

Hi surt, doncs, allò que perceben els sentits? No ben bé, puix que no hi ha  coses, sinó sols mirades: paisatges fotografiats per convidar a la mirada,  mirades injectades en les coses.  I sobretot, mirada consternada davant la cosa «càmera fotogràfica», al costat de la mirada a punt de disparar, com si fos un objectiu fotogràfic de la mateixa precisió que un fusell.

Per tal d’alliberar l’espectador d’una sobredosi, calia el llibre, car obre la nostra mirada a altres horitzons: mirada fluïda ara, camí de fugida, carretera enllà. A prendre l’aire.

(Josep M. Casasús Rodó és membre de Gep21 i del grup organitzador de Quelcom. La seva imatge ha estat produïda al taller «Atzar i sentit», dirigit per Alfons Freire, desenvolupat en el marc de Quelcom.)

La qüestió de l’atzar la podem trobar en moltes manifestacions artístiques i ha també moltes reflexions al voltant. Potser les més coneguda són les instruccions per crear una poesia que va proposar l’escriptor Dadà, Tristan Tzara:

Coja un periódico

Coja unas tijeras
Escoja en el periódico un artículo de la longitud que cuenta darle a su poema
Recorte el artículo
Recorte en seguida con cuidado cada una de las palabras que forman el articulo y métalas en una bolsa
Agítela suavemente
Ahora saque cada recorte uno tras otro
Copie concienzudamente
en el orden en que hayan salido de la bolsa
El poema se parecera a usted

Y es usted un escritor infinitamente original y de una sensibilidad hechizante, aunque incomprendido del vulgo.

Però avui vull parlar d’altra cosa anterior a això i ho puc fer gràcies a un llibre preciós d’un autor francès, Roger Callois. Aquest llibre va ser traduït al castellà sota el títol de “Medusa i cia”. El llibre, si no m’equivoco, és del 1960 i parla de diverses formes del món de la natura que ens poden fascinar i que moltes vegades no tenen una clara localització dintre de les ciències naturals. Callois parla de “ciències diagonals”, dintre de les quals ells presenta alguns exemples curiosos en els quals sempre es busca el vincle entre els casos naturals i l’home.
Un cas podria ser el de les ales de papallona. S’han estudiat els “motius” o la finalitat de la seva existència. Hi ha una clara resposta pels casos en els quals les ales obertes semblen dos ulls i potser poden espantar a un possible depredador. També s’ha considerat la possibilitat que el polsim ajudi a la papallona a recollir més oxigen per alimentar els seus pulmons. Però, de totes maneres, quina és la lògica dels colors i de les formes tant extravagants que ens presenten?. És podria considerar com un cas en el qual la natura no ha tirat pel camí més curt? Una despesa innecessària? Un trencament amb la lògica natural?

Altres capítols d’aquest llibre apassionant ens parlat del treball mimètic dels insectes, però també d’altres animals superiors, i les funcions que poden tenir. Ens parla de les disfresses, del camuflatge i de la intimidació . Establint d’aquesta manera una taula classificatòria que vol ser exhaustiva.
Però hi ha un altre capítol del que aquí m’interessa parla. Es tracta de les reflexions de Callois sobre la “Natura pictrix”, és a dir, la natura pintora. Suposo que tothom a fet l’experiència de trobar-se un tronc d’arbre que sembla una cara o branques que són braços (fixa’t si no, en la pobre Blancaneus) o altres objectes naturals que ràpidament reconeixem com “altre cosa” del que realment són. Hi ha col•leccionistes que recullen aquests “ready-mades” naturals.
Fins i tot, als primers gabinets de curiositats de les corts europees -gabinets que són un anunci del que serien desprès els museus- trobem, barrejats amb pintures, escultures o catifes, altres objectes que cridaven la curiositat com ara algun exemple de “natura pictrix”. Les vetes d’un marbre es convertien en una ciutat, amb les seves cases, places o torres. Però potser podem jugar amb el núvols o amb una taca a la paret. O el fet de que només un cercle i un parell de ratlles i ja “descobrim” una cara. La nostra tendència a descobrir i fer una lectura entenedora d’allò que se’ns presenta com amorf i sense sentit.
Pot queda clar, doncs, que hi ha una espècie d’estètica natural que ens parla de tot un aspecte de la natura que mostra unes referències amb la creació artística, però com és lògic en aquest cas no hi trobem una voluntat creadora i per tant parlem de l’atzar. Els esdeveniments naturals no tenen sentit si no hi ha un ull que els descobreix i els atorga una significació concreta. És la creació de sentit.

Llançar un dau a l’aire i esperar que caigui: el resultat és atzaròs. Però, si bé l’atzar és un resultat no determinat per cap causa, em sembla que el número que surtirà a la tirada de daus no serà en cap cas atzaròs.

Una sèrie de causes concretes com la constitució del propi dau, la força i el moviment de la nostra ma, les condicions metereològiques, la distància del terra, la seva pròpia accidentalitat, són causes que, totes juntes, fan que passi allò que ha de passar: que surti un número concret i només aquest número.

Tots els esdeveniments de la nostra vida no són atzarosos, sinó que estàn determinats per infinites causes que participen i que s’ajunten en l’aparició d’un determinat efecte.

És molt coneguda la imatge del dimoni de Laplace. Un personatge inventat per aquest físic que coneixia totes les infinites causes que es podrien a la totalitat del univers en un moment donat. La conseqüència d’aquesta saviesa enorme, a part del lògic mal de cap, era la possibilitat de saber què és el que passaria en el següent moment.

Nosaltres, pobres mortals, no tenim tots aquests coneixements i per tant, moltes vegades, a diversos fenòmens que ens semblen capritxosos o casuals, els bategem amb la imatge de l’atzar. D’aquesta manera i de forma paradoxal, donem sentit des del sensesentit. La lògica i l’acceptació dels esdeveniments es basa en la il·logica predisposició a acceptar l’atzar com quelcom que té sentit.